Sovint, quan es mira de fixar una data més o menys aproximada que es puga considerar l’inici de l’extraordinària mobilització ciutadana per la independència i l’autodeterminació, es parla de l’any 2010 i de la sentència contra l’Estatut. Lo setembre del 2005 (no ha plogut ni res!) lo nou text va ser aprovat al Parlament de Catalunya per 120 dels seus 135 diputats. Només hi va votar en contra lo PP, que llavors tenia 15 diputats (també ha plogut) i tots els altres partits de l’arc parlamentari (tots!) van mostrar unitat, una paraula que ara es troba massa a faltar. L’any següent, lo 2006, aquell Estatut a Madrid se’l van "cepillar" (en paraules del sinistre Alfonso Guerra) i, posteriorment, lo Tribunal Constitucional el va acabar de decapitar el 27 de juny del 2010 (ells sempre han sigut bastant de descabezar). Aquella sentència ho va desencadenar tot i escassos quinze dies després, lo 10 de juliol i sota el lema "Som una nació, nosaltres decidim", la societat catalana va reaccionar, convocada per Òmnium Cultural, que llavors presidia l’enyorada Muriel Casals. Es va fer, així, la primera gran manifestació de l’anomenat procés.

La primera? Segur? Podríem considerar les mobilitzacions prèvies per les lluites socials com a embrió del que ara estem vivint? Al meu parer, sí. Voldria en este article centrar-me només en la més constant i multitudinària de totes les causes d’aquella època prèvia: la lluita contra el transvasament que la Plataforma en Defensa de l’Ebre que vam viure entre el 2000 i el 2004, que van ser els anys més potents de la batalla contra aquell Pla Hidrològic Nacional aprovat pel PP i per CiU. Al crit de "Lo riu és vida" aquell moviment social (que amb una altra intensitat encara perdura avui en dia perquè tristament l’amenaça mediambiental sempre sobrevola l’Ebre) va cohesionar un territori que s’anava desmembrant, va fer creïble el concepte Terres de l’Ebre ―també de portes endins― ficant sobre el mapa una terra massa sovint oblidada per la resta del Principat ―i potser fins i tot també pels mateixos habitants ebrencs― i va ser un exemple i un revulsiu per a tot lo país.

I ho vam fer sense xarxes socials: no existien ni Twitter, ni Facebook, ni Instagram, ni Whatsapp, vos ho imagineu? No es podien fer convocatòries massives per internet ni per missatges, no hi havia fotos instantànies de les injustícies o simplement de l’actualitat i a principis del segle XXI ben just si començaven a aparèixer les primeres adreces electròniques d’ús habitual entre la ciutadania. La nostra va ser, a més d’una lluita analògica, una lluita contra dos governs: l’espanyol d’Aznar i el de la Generalitat, de Pujol, cosa que ho va dificultar encara més. Per això a moltes de les pancartes de l’època s’hi podia llegir: "Catalunya també té sud". Va ser un David contra Goliat que es va guanyar a força de resistència, solidaritat, arguments, treball coordinat, capacitat de patiment, constància, ecologisme, democràcia, pacifisme… Adjectius i substantius aplicables ara a la causa independentista i sobiranista.

Quan mirem l’actual lluita del poble català i les seues manifestacions i manera de fer, bona part del món que ens mira (i també natros mateixos) queda admirat de la capacitat d’organització, la convicció dels ideals i el civisme de la justa protesta, encara que no s’hi estiga d’acord ideològicament. Doncs bé, malgrat que alguns, potser per no haver de mullar-se massa amb la independència, vulguen separar els drets socials dels drets nacionals quan en realitat van agafats de la mà, si mos fixem una mica més en diversos detalls i apropem el zoom, vorem que les similituds entre ambdues causes, lo riu (social) i la independència (nacional) són evidents: la metodologia de treball, les assemblees generals on lo poble té vot i veu, la transversalitat ideològica dels seus membres i seguidors, lo fet de superar l’intent d’enfrontar territoris (abans per l’aigua, ara per la nació), l’organització interna assembleària, la vinculació de la cultura amb la causa, lo paper clau de les dones, aconseguir anar apartant de la primera línia política, a través de les urnes, aquells representants que van demostrant no estar a l’altura de la ciutadania i el clam popular, lo tipus de reunions, la solidaritat entre pobles, l’exercici de la pedagogia, etc.

Les semblances entre la causa social del riu i la nacional de la independència són evidents: la transversalitat ideològica, l’organització assembleària, lo tipus de manifestacions, lo paper clau de les dones, l’exercici de la pedagogia...

També hi ha paral·lelismes, amb totes les salvetats, pel que fa a la superació de la repressió exercida per l’Estat (i en aquell nostre cas també del Govern català) que buscava ―i busca― atemorir-mos, criminalitzar-mos i desmobilitzar-mos. L’abril del 2003, sis portaveus de la PDE vam anar a juí per una querella interposada pel president de la comunitat de regants de la dreta de l’Ebre, per uns simples cartells reivindicatius on hi deia "Pel seu futur, venen lo teu" (se mos demanaven 90.000€) i el gener del 2004 un jove activista s’enfrontava a dos anys i mig de presó (va ser finalment absolt) perquè el llavors delegat del Govern de la Generalitat l’acusava, falsament, d’agressió. En aquell moment, però, no teníem mòbils que poguessen fer fotos i vídeos per a demostrar-ho tan fàcilment. I no només a nivell organitzatiu i repressiu hi trobem semblances, també amb lo tarannà de les manifestacions: quasi per primera vegada en la història recent d’esta mena d’accions, les del riu eren festives, massives, amb música, amb xiquets a les pancartes principals, pacífiques, amb performances, amb sentit de l’humor, familiars, cíviques. Com no vore-hi allò als 11 de setembre d’ara.

La Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) mos vam organitzar des de la base amb la creació d’assemblees locals, comarcals i territorials de manera que durant la setmana cada població triava un dia per a reunir-se, debatia i nomenava els seus representants i estos assistien a la reunió comarcal dels dimecres, que s’acabava sempre de matinada i que era la sala de màquines del moviment. A la causa pel riu se li van sumar dues agressions més: un pla eòlic inassumible per al sud, sobretot per a la Terra Alta i el Priorat (l’Ebre no és l’únic lloc on fa vent, senyors, i com deia una pancarta: natros venem vi, no aigua!) i també l’amenaça d’una central tèrmica que l’empresa Enron volia instal·lar a Móra la Nova, a la comarca de la Ribera d’Ebre que ara ha de lluitar contra un altre atac en forma d’abocador. Vam també, per tant, coordinar-mos com a Terres de l’Ebre, no només com a Delta. A més d’això, vam establir comissions temàtiques i territorials: la de premsa, la de pintar pancartes i elaborar merchandising, la de mobilitzacions, la de relacions amb els partits, etc. i es van escollir una desena de portaveus que solíem ocupar-mos de la relació amb els mitjans de comunicació i coordinàvem les mobilitzacions. Vore ara el funcionament intern de l’Assemblea Nacional Catalana, per exemple, recorda a escala i molt aquella PDE.

Durant molt de temps les Terres de l’Ebre s’han sentit abandonades per Catalunya i amb raó. Ara, malgrat que l’equilibri territorial encara no ha assolit fites de justícia necessàries, la vegueria de l’Ebre se sent estimada per la resta del país i la resta del país mira el sud del sud amb uns altres ulls, no només de reconeixement de l’existència sinó també de respecte. La germanor i fortalesa viscudes als trams ebrencs de la Via Catalana del 2014 (que no s’haguessen pogut omplir sense la presència de gent vinguda d’arreu de Catalunya) o la manifestació en defensa del riu que es va fer a Amposta el 2015, són hereves i una mostra d’esta història que vincula lluites socials i nacionals. D’aquí plora la criatura, en este cas somriu, i això mos porta a la immensa majoria dels que fa vint anys cridàvem "lo riu és vida" amb la samarreta blava del nus a cridar ara "in- inde- independència".

Lo passat 7 de desembre del 2017 lo sobiranisme es va manifestar a Brussel·les. La Plataforma en Defensa de l’Ebre ja havia cridat "lo riu és vida" pels carrers de la capital belga lo 9 de setembre del… 2001! Este proper dissabte 16 de març hi ha convocada una manifestació a Madrid sota el lema "L’autodeterminació no és delicte". La PDE mos hi vam manifestar, a Madrid, lo 10 de març del… 2001! Si vam guanyar llavors, aturant lo transvasament, també podem guanyar ara i construir la República Catalana.