Si al capdavant de l’Estat espanyol hi hagués un líder equiparable a Puigdemont ara no seríem on som. Però, xiquets, com diria Martí i Pol ‘som on som, més val saber-ho i dir-ho’ i a l’entrevista d’ahir a TV3 lo President ho va dir alt i clar: “Volen un Govern de genolls i no els el podem donar. Siguem clars: la gent el 21D va votar República”. Puigdemont és intel·ligent i honest i va mostrar força i lideratge. Diuen que les més precioses balades les fan els grups de rock més heavy. Ahir, va ser el dia que vaig vore un President Puigdemont més humà: “davant de tanta injustícia se’t reforcen les conviccions” afirma després de mesos d’exili i diversos dies empresonat.

Va traspuar tendresa i fermesa, dues virtuts que lluny de ser incompatibles són complementàries i es necessiten mútuament, per tant no ho dic pas en un sentit pejoratiu, això de la tendresa, sinó tot lo contrari: la balada que va interpretar ahir lo President em va agradar molt d’escoltar perquè només qui estima sap lluitar.

Va parlar amb emoció de les 500 cartes que va rebre a la presó de Neumünster -“van ser un immens raig de llum a la cel·la. No deixeu d’escriure als presos polítics”- , i de l’amabilitat i respecte amb què és tractat a Berlín; va tindre un agraïment cap a les persones que li oferixen suport i seguretat a l’exili de forma voluntària -“bona gent que es juguen la feina i que col·labora en el manteniment de la República”- i va reconèixer que a la complicada situació que està vivint a nivell personal “t’hi adaptes, però no t’hi acostumes”.

Éssent ell l’entrevistat va exhibir les seues dots de comunicador –com a bon periodista que és- perquè a estones responia formulant noves preguntes i aconseguia així que fos l’entrevistador mateix qui, sovint, les acabés responent, quasi per osmosi, “no especulo, descric la realitat”, reblava. Va esmentar en diverses ocasions la reforma de la llei de Presidència, cosa que podria portar a pensar que ell tornarà a ser el candidat a la investidura i que el pla D seria tornar al pla A. Igualment, però, quan va parlar del Consell de la República a l’exili ho va fer en primera persona del plural, com incloent-se dins del actors polítics d’este espai lliure europeu que ha de fer possible defensar el llegat de l’1 d’octubre. Al respecte del referèndum va ser contundent: “No admeto frivolitats, hi va haver molta gent que es va partir la cara per a anar a votar. En som dipositaris i ens n’hem de fer dignes. No podem naturalitzar esta situació”, per ironitzar amb un “no pot ser que el jutge Llarena sigui el 136è diputat del Parlament”. Patapam.

Finalment, va explicar també que al llibre que està escrivint presenta la situació que viu ara Catalunya com una oportunitat i no com un problema per a Europa, “és fascinant que un poble s’autoorganitze d’aquesta manera –en referència també a la manifestació d’ahir a Barcelona- Cregui’m, això és meravellós. Estem sent un petit laboratori”. Des de l’íntim enyorament i l’amenaça infligida per qui gasta “recursos públics per a intentar perjudicar-nos la vida”, lo President va reconèixer, fent una reflexió similar a la de Marta Rovira, que “una de les poques coses bones que té l’exili és que et dona la llibertat per a parlar, pensar i actuar i aquesta l’hem de posar al servei de Catalunya”. Compromès i coherent.

Tres preguntetes de res per a acabar: Quina necessitat hi havia que durant tot lo programa anessen circulant unes ratlles per les pantalles de tele que decoraven lo plató i que marejaven més que altra cosa? I, pel que fa al debat posterior: on eren les dones? i, on era Vilaweb?