Tenies les mans arrugadetes i abraçaves amb més força de la que l’edat suposadament te permetia. Berenàvem juntes alguns tardets, allí, al geriàtric dels Guiamets. De vegades un got de llet amb galetes. D’altres, una magdalena i un suc. Lo menjar era lo de menys, lo important era la companyia. Sovint s’hi sumava la Mariona, amiga lleial i dona exemplar que t’ha cuidat amb l’afecte de les grans ànimes. A l’hivern mos quedàvem al menjador. Quan feia bona ora sortíem a la terrassa o al pati. Repassàvem àlbums de fotos d’alguns concerts meus, de la terra nostra, de la vida teua. T’agradava mirar les muntanyes del Priorat per la finestra o pel balcó. Te feia sentir en pau. Mirar el cel blau, tu que l’havies vist de plom de tanta cendra de companyes cremades al camp d’extermini de Ravensbrüsck. T’agradava respirar l’aire pur del sud, de les vinyes després de ploure, tu que tenies incrustada al nas l’olor de carn cremada, l’olor de mort que intentaves foragitar d’aquells malsons que acompanyen sempre la vida d’un deportat supervivent, malgrat que comentaves sovint que mai no et senties del tot una supervivent perquè ‘d’una experiència així no se’n surt mai del tot’.

Quan ja et vas vore amb certa edat vas decidir que volies tornar al teu poble. ‘Lo moixó torna al niu a morir’, solies dir. Poc te devies pensar llavors que arribaries als 103 anys de vida. Tu, a qui el feixisme volia morta de jove. I que després tindries dos fills. Tu, a qui el nazisme volia estèril. I la teua mateixa existència i la teua increïble resistència —paraula que t’encantava— van ser com un miracle, com aquell riu ample i feliç que estimaves, com lo paisatge que mos rodejava, ple de turons i de planes i d’aigua.

T’agradava mirar les muntanyes del Priorat per la finestra o pel balcó. Te fèia sentir en pau. Mirar el cel blau, tu que l’havies vist de plom de tanta cendra de companyes cremades 

Encara ara no entenc la immensa tendresa de la teua profunda mirada, tenint en compte tot l’horror que vas arribar a presenciar al llarg de ta vida. Com a infermera de sang, travessant la frontera francesa el 1939 amb 180 xiquets i xiquetes a qui vas donar una segona oportunitat. Vas vore morir dones a cops de bastó, dones carbonitzades als forns, penjades a la forca, electrocutades al filat. I tu resistint sempre per a poder sortir-ne en vida i explicar-ho: ‘lo món ha de saber què ha passat aquí dins, què mos han fet. He de sobreviure per a contar-ho’. I ho vas fer, fins a l’últim moment. Vas ser la veu de totes les que van morir i ho vas ser sempre amb aquella pàtina afectuosa, amb aquell somriure sorneguer per sota les ulleres de pasta negra que et protegien un ulls castigats per les SS.

Tot i que a les darreries de la teua vida la memòria propera començava una mica a fer-te figa, guardaves nítid record de les teues experiències passades, d’allò que et va bastir com a persona, de la història recent del nostre país, que sense tu seria diferent i més grisa. N’hi havia prou amb un comentari tres voltes rebel perquè reprenguesses lo fil de la conversa. Quan me veies lo llaç groc a la solapa m’estrenyies més fort la mà que no m’havies amollat des del principi de la trobada i em deies: "Com ho tenim això, los traurem, no? Los hem de traure! Compteu amb mi pel que convinga!". I la cara et canviava, et brillava d’una altra manera i t’imaginaves corrent pels carrers del poble, com vas córrer cap a la plaça Major quan se va proclamar la República, aquell abril del 1931 ple de llibertat. Tenies setze anys i tota una vida per endavant. Un mes d’abril has volgut també anar-te’n, just lo dia abans de l’aniversari d’aquella proclamació històrica que et va marcar per sempre.

Vas arribar al camp d’extermini en un vagó de bestiar, en un tren a les tres de la matinada i a 22 graus sota zero. Te n’has anat agombolada pels qui t’estimen, tranquil·leta i a la caldoreta del teu llit. Al teu Priorat benvolgut. Per sempre portaré amb mi los nostres berenars als Guiamets. Les mans agafades, en silenci. Les converses i reflexions. Les vegades que et cantava. Les moltes vegades que em somreies. Lo paisatge comú que estimem. Lo Siurana, l’Ebre. Lo concert homenatge a Luz de Gas que tanta il·lusió et va fer i tota mudada que vas vindre cap a Barcelona en cadira de rodes. Aquella sensació de tindre en tu una tercera iaia… Traspuaves justícia, dignitat. Amb la revolució al cor vas anar sempre a votar, 1 d'octubre inclòs. L'exemple de la teua vida infinitament coherent i valenta m'acompanyarà sempre. Avui que segurament se’t recordarà sobretot per la teua valentia i pel teu coratge, immensos, ara jo voldria evocar la teua dolçor, perquè les persones més fortes són les més tendres. Gràcies, Neus. Et devem una República.