Huxley, Orwell i Ray Bradbury són alguns dels escriptors que ens van dibuixar un inquietant món on no seríem lliures, viuríem sota dictadures de les majories i la vigilància d’un Big Brother que ens tindria controlats. Semblaven bestieses de ciència-ficció, deliris d’escriptors massa avesats als estupefaents. Van ser profetes de distòpies, aquestes representacions fictícies d’una societat futura amb trets més aviat negatius que origina l’alienació humana. La famosa sèrie Black mirror és la distòpia més nítida que tenim. I el que avui ens passa és que tot aquell suposat horror el percebem proper, aixafant-nos els talons. Una por que s’acosta. 

Aldous Leonard Huxley (1894-1963) va ser un filòsof britànic que es va donar a conèixer amb les novel·les en què aquest ambient que veiem al costat es descrivia amb tota mena de detalls. Tenia una passió per l’espiritualitat, la parapsicologia i el misticisme, un tret que el diferencia d’alguns escriptors de ciència-ficció, més racionalistes i al·lèrgics a la religiositat. La seva família, científica i intel·lectual, el va encaminar a estudiar a la Universitat d’Oxford, però problemes oculars van impedir-li acabar la carrera i es va dedicar a exercir de crític literari per Europa. El 1932 publica Un món feliç. Huxley ja advertia del control social i dels possibles perills de la tecnologia, igualment com Eric Blair, conegut com a George Orwell, que va néixer a l’Índia, però es va educar a la prestigiosa escola Eton. Aquí el coneixem perquè es va posicionar amb els republicans. Orwell ens presenta societats controlades per totalitarismes burocràtics que coarten la llibertat individual. Els personatges de Rebel·lió a la granja són animals d’una granja que es rebel·len contra els amos, però que acaben creant una estructura pitjor que la que tenien. A 1984, Orwell fa una dissecció del poder que és digna de ser ensenyada als estudiants —i en queden sempre impressionats—, en què el control del Big Brother i la vigilància massiva són els reis imperants.

Hem entrat al 2019 amb algunes prediccions de Blade runner, com la injustícia i la pobresa. No veiem cotxes voladors, tot i que Uber ha anunciat que té la patent d’un vehicle que es mou per l’aire, però sí que tenim realitats com muntanyes de residus que acumulem nosaltres mateixos i sacs de pobresa que augmenten exponencialment. No vivim en cap utopia, tampoc en la distòpia dissenyada, però entremig hi ha el nostre món, ple de persones i entitats que en tenen cura i el protegeixen, contra milers d’individus que el destrueixen a consciència. I enmig d’aquest panorama, les religions, que a les seves narratives solen compartir totes una utopia de benestar i felicitat que no forma part d’aquest món, però que depèn de la nostra acció en aquest ara i aquí. Ni que sigui en virtut d’un món futurible que no sabem si existeix, celebro que hi hagi persones que intenten no malbaratar aquest planeta, que es preocupen de la dignitat de les persones, que tenen respecte per la natura. En els mons distòpics que ens presenten els futuristes, la natura ha quedat substituïda per la fredor tecnològica. Només depèn d’un plus de consciència humana que això no sigui real. No claudiquem davant de tecnologies que no han caigut del cel, sinó que a vegades hem construït nosaltres creant els nostres futurs inferns particulars. Si hi ha un missatge que ens pot interessar de les diferents tradicions religioses és la tornada, sempre, a la interioritat. De les persones, no dels robots.