Tant per la banda materna com paterna, soc neta de persones amb els seus orígens a Andalusia. Una banda de la meva família no només va emigrar d’Andalusia a Catalunya, sinó també de Catalunya a Alemanya. Malgrat això, mai m’he sentit identificada com a xarnega. Tampoc no he vist els meus pares com a tals. No m’hi sento, en part, perquè mai vaig patir cap discriminació pel fet de tenir familiars que no havien nascut a Catalunya, tot i saber que ells sí que n’havien patit a l’inici de la seva arribada. Precisament, considerava que xarnega era un insult etnicista fruit de l’actitud intolerant d’alguns catalans, i que la seva gran derrota era que una catalana com jo se sentís catalana.
Tampoc em sento identificada amb la identitat xarnega dels qui empren el terme per reivindicar la seva identitat. No hi estic en contra. Però he crescut a la Catalunya central, parlo català amb els meus familiars, hagin nascut on hagin nascut, i els meus pares tenen allò que se’n diu professions liberals, no de les considerades pròpies de les classes més humils. Sempre m’he preguntat, doncs, què fa el xarneguisme, si la sang o la cultura. Segurament, com bé passa amb com veiem la raça en la societat contemporània, és una mica de cada.
Per tot això, sempre he sentit que l’apropiació del terme xarnego em deixava als marges. La qual cosa és irònica, tenint en compte que la identitat xarnega pretén ser això, una identitat marginal, en el sentit que habita la frontera. Per a mi, qualsevol intent de definir-la circumscrivint-la a un relat determinat que creï una població tipus comporta el perill de limitar el potencial transformador del terme. També d’invisibilitzar les experiències de molts migrants a Catalunya i, sobretot, dels seus fills. Perquè la constitució del xarneguisme com una tercera identitat pura en la seva barreja, fixa i ancora la catalanitat i la castellanitat/espanyolitat. Dir que els xarnegos no pertanyen enlloc o no són ni una cosa ni l’altra és pressuposar que els catalans i els castellans són d’algun lloc. Que el lloc d’un no és el lloc de l’altre. Que hi ha catalans i castellans. Que podem establir clarament qui són catalans i qui són castellans. Que aquestes dues identitats, doncs, són impermeables, no es poden influenciar mútuament sense crear aquesta tercera identitat que és el xarneguisme.
Dir que els xarnegos no pertanyen enlloc o no són ni una cosa ni l’altra és pressuposar que els catalans i els castellans són d’algun lloc. Que el lloc d’un no és el lloc de l’altre
Si tenim problemes per copsar Catalunya en la seva complexitat i acabem formulant discursos parcials fàcils d’instrumentalitzar pels actors polítics nacionals i estatals és perquè solem percebre-la en esferes que es toquen però no es mesclen. Catalunya és Catalunya perquè fills dels emigrants castellanoparlants parlen català diàriament, i altres no. Perquè les elits catalanes van pactar amb les espanyoles, i altres no. Perquè hi ha xarnegos independentistes, i altres no. Perquè hi ha catalans de soca-rel unionistes, i altres no. Hem de canviar com entenem la demografia i la història. Hem d’entendre, d’una vegada per totes, que la Catalunya catalanòfoba i la que va encunyar el terme xarnego són la mateixa Catalunya. Que en una mateixa ciutat es pot marginar un nen catalanoparlant en un barri, un nen castellanoparlant en un altre, i al dissabte organitzar una manifestació multitudinària per la immersió lingüística. L’àrea metropolitana no és més especial o rellevant per entendre el país que la Catalunya central, el Nord, l’Aran, Ponent o les Terres de l’Ebre. Cada una d’elles tenen la seva pròpia idiosincràsia i, tanmateix, unes no s’acaben de definir sense les altres i són més properes del que sembla.
Tal com va dir Audre Lorde, les opressions i la intolerància vers la diferència es troben en totes les formes, mides, colors i sexualitats. No hi ha cap jerarquia en les opressions, concloïa. El perill de pensar en les identitats a Catalunya (dues o tres) com a estructures rígides amb classe, idioma, ubicació geogràfica i sentiment polític marcats és que ens fa perdre de vista com aquestes opressions són múltiples i interaccionen entre elles.
Com a feminista, m’és molt difícil aplicar acríticament els principis del feminisme interseccional –el que pretén copsar les problemàtiques que afecten les dones en funció d’altres categories que transcendeixen la de gènere– al cas català, perquè mai acabes de tenir la imatge completa. A Catalunya, les opressions que emanen de la nació o l’ètnia estan força repartides. Per exemple, tenir una posició econòmica privilegiada no implica que la teva cultura o llengua sigui la predominant. Parlar una llengua més majoritària a nivell estatal i internacional no et garanteix més oportunitats laborals. I, com dic, això no val en tots els casos.
Hem d’entendre, d’una vegada per totes, que la Catalunya catalanòfoba i la que va encunyar el terme xarnego són la mateixa Catalunya
La quotidianitat és instrumentalitzada pels diferents agents de forma més simplificada, ressaltant allò que creuen més rellevant d’aquesta realitat de nines russes escampades pel poliedre que és Catalunya. Tanmateix, hem d’entendre que el factor diferencial entre aquesta lluita de relats és que un dels bàndols compta amb el suport de l’Estat. Aquest ens no només té més recursos per protegir els que considera seus, sinó d’emprar l’opressió que pateixen per seguir perpetuant l’opressió als que considera els altres. Les feministes i teòrics queer (els que parlen de sexualitat i drets LGTBI) en saben un munt, d’això. Parlen de pinkwashing (rentat rosa) i purplewashing (rentat lila) per criticar la utilització dels drets de les persones del col·lectiu LGTBI i de les dones, respectivament, per impulsar polítiques racistes. Fins i tot s’ha parlat del crip-washing, la utilització de la diversitat funcional com a marc per limitar la salut sexual i reproductiva de les dones. En el cas català, Ciutadans, Partit Popular i alguns sectors del socialisme, avalats pels mitjans i aparells estatals, han esgrimit una suposada marginalització dels castellanoparlants a Catalunya per impulsar polítiques que facin recular els usos de la llengua catalana.
És necessari que tothom que visqui i treballi a Catalunya i que se senti interpel·lat a parlar sobre la seva identitat, catalana, castellana o xarnega, tingui el gènere, religió, cultura o raça que tingui, ho faci. Necessitem cada una d’aquestes veus. Però ho hem de fer entenent que la nostra realitat no és ni única ni definitòria. Tenint en compte que vivim en una societat d’opressions i privilegis creuats, exposats ja sense artificis pel procés sobiranista, considero que és més necessari que mai que aquesta reflexió vingui acompanyada de la consciència de com la nostra experiència pot ser instrumentalitzada per fer mal als veïns. Sempre, tenint en compte que un bàndol té més recursos per assolir-ho i que, per tant, al joc de l’equidistància i de l’autocrítica mal feta el guanyador sol ser qui té més poder.