El procés ha suposat el desvetllament polític del català mitjà. De la mateixa manera que la crisi ens va obligar a parar l’orella a l’economia, el procés ha fet que moltes persones, sigui per posicionar-s’hi a favor o en contra, hagin hagut de seguir el fil de l’actualitat política i implicar-s’hi. Tot això va assolir el màxim apogeu entre el 20 de setembre i el 21 de desembre del 2017, quan els ciutadans vam sentir el pes que suposa fer història. Ens vam trobar en aquell punt en què la història passa de ser un relat tancat i no digerit sobre el passat que, com bé explica Josep Asensio a Núvol, és mobilitzat en el present per burxar els traumes dels catalans a fi de manipular-nos, i esdevé una acció que neix en el present, connecta amb l’abans i es fuga productiva cap al futur, amb totes les seves incerteses.

A l’independentisme, la revifalla política no només ha servit per involucrar la gent en formes de participació que van més enllà d’escollir un parlament, sinó que ha suposat adonar-se que els estats democràtics són capaços de saltar-se les seves pròpies normes per frenar l’avenç del subjecte dissident.  No és que no ho sabéssim. L’Estat deixa morir persones al Mediterrani i blinda la frontera sud de tanques verticalment quilomètriques coronades per ganivetes, mentre ens aboca a les generacions més joves a una precarietat que sovint ens obliga a marxar del país. Passa que, vatua l’olla!, tot això que es creia que succeïa a qui es portava malament, a qui no treballava prou, a qui no era prou blanc, ara també passa als ciutadans de bé. De cop i volta, ens preocupen les condicions de vida dels reclusos a les presons catalanes i ens entristeixen molt els nois d’Altsasu, mentre demanem perdó als independentistes bascos per no haver-los fet ni cas durant anys i renyem els Mossos (la nostra policia) perquè atonyinen okupes, CDR i activistes de la PAH.

Aquesta moral benpensant, que anem perdent a força de garrotades, presó i exili, explica algunes de les ingenuïtats amb què es va arribar al referèndum de l’octubre. Allò que Europa ens mira i que no permetria l’opressió de l’estat espanyol, que en front d’un acte de tanta magnitud democràtica no podria fer res més que agenollar-se i negociar la independència ―o un referèndum pactat―. La resposta ciutadana de l’1 d’octubre va esquerdar tota aquesta innocència i va sorprendre tant el govern espanyol com el català. No l’ha desintegrada del tot, car encara hi ha qui creu que els judicis als dirigents independentistes serviran per retratar Espanya. Tanmateix, segons Ramon Grosfoguel, esdeveniments com el referèndum deixen una empremta que sovint triga anys a florir. El que es va viure va ser el germen d’una revolució. Com apunta Manuel Delgado, aquell dia al poder no l’atemorien els morts, sinó els vius.

Cal que la ciutadania independentista i els partits que la representen adoptin una mentalitat revolucionària; que deixin de pensar segons les dinàmiques espanyoles

La revolució que es va degustar l’octubre del 2017 va ser la resposta de bona part de Catalunya davant la crisi del règim del 78, tant l’establert a Espanya com al Principat. Joan Ramon Resina escrivia fa poc a Vilaweb: “L’hostilitat cap a tot allò que és català va modular la política [espanyola] de cap a cap del segle XX. Una vegada esvaïda la il·lusió de la modernització de l’estat, s’ha anat fent evident que Espanya no pot esdevenir una democràcia funcional fins que no hagi resolt el seu problema territorial”. Com sempre dic, el règim del 78 és una treva que els pobles d’Espanya es van concedir per rescabalar-se de la Guerra Civil i el franquisme i intentar viure’n. Fos aprofitant les seves jerarquies policials, polítiques i econòmiques; fos emprant com a cola d’enganxar el dolor que va generar. Esgotat el model i exposada la farsa ―la podridura, que diu Resina―, l’statu quo necessita per sobreviure un altre papus amb què fer xantatge a les nacions que la conformen. Superat Franco, toca Vox.

En aquesta fase pseudoautonòmica a la qual els partits independentistes ens han abocat, la necessitat d’una revolució catalana es farà més palesa que mai. A Espanya, la proposta (con)federal corre el risc de desintegrar-se al ritme de Podem; Vox, PP i Ciutadans tenen somnis humits amb l’aplicació d’un 155 perpetu i el joc d’equilibris ideològic i territorial fa que el PSOE no pugui oferir res més que no sigui un Estatut ―i de retruc, un estat de les autonomies― zombi. A Catalunya, cada vegada es farà més evident que la submissió de les institucions a les regles de joc autonòmiques és el principal dic de contenció de les aspiracions emancipadores. Ben aviat serà impossible amagar, com ja advertia Sara Ahmed, que sota la lògica colonial tot discurs que apel·li a la revolta dels somriures, a la fraternitat i l’amor és només una interpel·lació al feble perquè segueixi les regles de joc del dominant.

Davant de tot això, cal que la ciutadania independentista i els partits que la representen adoptin una mentalitat revolucionària. Que deixin de pensar segons les dinàmiques espanyoles, plantegin un projecte polític propi i assumeixin, d’una vegada per totes, que tan sols es podrà materialitzar si es transcendeixen les normes autonòmiques i estatals. Cal sortir al carrer. Cal defensar les causes que es creuen justes, moltes de les quals el Parlament ja havia reconegut com a tals ―els drets LGTBI i els de les dones, el volem acollir, l’habitatge digne, la lluita contra el canvi climàtic―. Cal dotar-nos d’eines perquè puguem debatre el model de país que volem. Cal, sobretot, no frenar-nos quan l’Estat intenta que res d’això no sigui possible, que és el que hem fet fins ara. Ho hem fet cada vegada, abaixant el cap, confiant que si obeïm ens reprimiran menys i el govern socialista, en la seva immensa misericòrdia, ens donarà el vistiplau ―en forma de calerons o en forma de retirada de recursos al TC― per aplicar les polítiques socials que volem fer.

Si seguim com fins ara, els partits independentistes, arrabassats ja de tota capacitat per exercir cap mena de poder que no sigui la gestió d’unes institucions pensades per controlar la tribu, seguiran marcint-se, amb la societat que tenen al darrere, abraçats al règim que diuen que combaten.