Bona part de Catalunya sembla haver alçat un teló d’acer entre els governs de Pedro Sánchez i Rajoy, oblidant que si el socialista ara es pot presentar com el garant del consens i la regeneració d’Espanya és perquè fa un any i mig va donar suport a les mesures del PP que van escapçar l’independentisme i el van deixar en un estat de letargia. En aquesta època de distensió forçada per la repressió, el rival sembla que ja no és a fora de les fronteres catalanes. ERC i PDeCAT/Junts per Catalunya lluiten per l’hegemonia dins l’independentisme, amb batalles als mitjans i les xarxes socials.

Si l’independentisme no té rumb no és només per la conjuntura i el renaixement de les puerils pulsions autonomistes, sinó per un defecte de fons en els plantejaments. El poble català ―pensi el que pensi―, com a poble derrotat, va renunciar a lluitar pel poder i s’ha dedicat a cultivar la moral i l’estètica. Això li ha portat a creure que són les paraules i els ideals, i no les accions i la filosofia que hi ha al darrere, el que fa el fet. En conseqüència, el procés és una màquina de buidar i incinerar conceptes, com república o procés constituent, i d’esgotar estratègies, com la via eslovena o la vaga de fam. Tan sols la mobilització ciutadana pel referèndum han pogut trencar-ho.

Per tot això, el debat sobre les accions a emprendre per l’independentisme no ha de raure en el què, sinó en el com i en el perquè. La qüestió no és tant si es fa un front anti-Vox en virtut de l’eslògan republicanisme és antifeixisme, sinó si es fa sent conscients que la resposta que li ha de donar l’independentisme és la filosofia i pràctica de l’1 i el 3 d’octubre, perquè l’Estat tindrà la temptació d’instrumentalitzar els d’Abascal per enterrar el procés i blanquejar l’espanyolisme del PP, Ciutadans i PSOE i l’equidistància de Podemos, que han facilitat l’ascens de l’extrema dreta.

Els presos han esdevingut màrtirs d’una litúrgia bastida al voltant d’un dolor paralitzant, més que no pas els catalitzadors d’una ràbia alliberadora

El mateix passa amb els pressupostos. Sabent que el sistema autonòmic està fet perquè l’Estat i els partits que el representen guanyin, i que en aquest cas el PSOE té les cartes bones, es fa difícil saber què hi pot guanyar l’independentisme amb una aprovació, perquè no sabem quina estratègia té. Si el PNB pot mercadejar millor amb l’Estat que el PDCAT i Bildu cau més simpàtic que ERC malgrat votar el mateix al Congrés, és perquè els partits bascos transmeten la sensació que saben el que es fan i no tracten els electors amb paternalisme. Bildu, a més, està disposat a assumir accions que li poden generar contradiccions en el discurs, cosa que a la CUP li costa.

Josep-Lluís Carod-Rovira demanava fa uns dies a El Món un comandament únic capaç de coordinar una estratègia compartida. Hi estic d’acord, i hi afegiria que l’independentisme ha de ser capaç, davant el llarg embat repressiu, d’idear un sistema de relleu dels líders polítics i socials. Els presos polítics no poden seguir comandant el procés. La seva situació ha acabat sent utilitzada per silenciar les veus independentistes crítiques i per fer creure als partits que el votant independentista els donaria un xec en blanc per fer el que volguessin sense retre comptes. Els presos han esdevingut màrtirs d’una litúrgia bastida al voltant d’un dolor paralitzant, més que no pas els catalitzadors d’una ràbia alliberadora. La situació no fa justícia ni al caràcter propositiu i emancipador del moviment, ni a la lluita ciutadana, ni als presos, que veuen com el seu dolor i el de les seves famílies serveix els interessos de l’Estat que els ha condemnat a aquesta situació. La lluita antirepressiva, la injustícia que suposa tenir tancada gent innocent per purs interessos polítics, ha d’estar vinculada a la lluita per l’emancipació nacional, no l’ha d’engolir.

Perquè sigui possible, però, cal que els tres partits expliquin els errors comesos després de l’1 d’octubre del 2017, abandonin el paternalisme envers els seus votants, facin una autocrítica que restauri la credibilitat al projecte i es deixin de lluites absurdes entre capelletes per repartir-se quatre engrunes. Ara mateix, tant li fa que algun d’ells tingués el Sant Grial per assolir la independència; tothom, amb raó, en desconfiaria.