Vox és una hidra els caps de la qual són totes aquelles misèries que Espanya no ha sabut superar. El masclisme, la xenofòbia, el racisme, la LGTBI-fòbia i l’espanyolisme. En conseqüència, cal estendre la mirada més enllà dels dotze escons andalusos de la formació ultradretana i analitzar quin ha estat el paper de la resta de partits en el combat o foment de totes aquestes ideologies de l’odi.

Vivim temps en què es qüestiona l’hegemonia de l’home (espanyol) blanc, en què el nepotisme i la corrupció corquen les institucions del règim del 78 i en què, com defensa la filòsofa política Jule Goikoetxea, la globalització facilita la privatització de serveis bàsics i llima el poder dels parlaments. Davant la frustració i incertesa generades, Vox ofereix uns enemics, una forma d’abatre’ls —d’abatre’ls bé, car acostumen a pertànyer als sectors més vulnerables—, una identitat definida i un relat emancipador basat en la glorificació d’un passat en què totes aquelles categories que ara es posen en dubte descansaven sobre ferms sistemes de dominació.

És per tot això que, ara més que mai, s’ha de posar en vàlua el pacifisme democràtic i optimista dels valors, pràctiques, afectes i xarxes d’apoderament ciutadans que van fer possible l’1 d’Octubre. Aquell debat d’aspiracions —decidir fer el de sempre o intentar una cosa nova— que resumia Paul B. Preciado a Catalunya trans: “O bé la independència [de Catalunya] és l’objectiu final d’un tràmit polític que tendeix a la fixació d’una identitat nacional, a la cristal·lització d’un mapa de poder, o bé es tracta d’un procés d’experimentació social i subjectiva que implica la posada en qüestió de totes les identitats normatives (nacionals, de classe, gènere, sexuals, territorials, lingüístiques, racials, de diferència social o cognitiva)”.

Ara que moltes veus catalanes i independentistes parlen de sumar-se a un front antifeixista per frenar l’extrema dreta espanyola, s’ha de tenir present que la república catalana que va guanyar en la votació d’octubre del 2017 no era només l’exercici de sobirania d’un poble i el debat sobre què volia ser de gran. La república catalana també era —i és— una resposta a un espanyolisme que ja era ben viu abans que el partit d’Abascal fos absolutament res. És curiós, per dir-ho d’alguna manera, que entre el mar de reflexions sobre què cal fer davant de l’ascens de Vox que s’han publicat aquests dies en nombrosos mitjans d’esquerres espanyols no s’hagi parlat gaire de la lluita contra la catalanofòbia i l’espanyolisme.

Si Vox té camp per córrer és per la causa judicial contra l’independentisme, perquè el PP, el PSOE i Ciutadans no han dubtat a manifestar-se al seu costat quan la unitat d’Espanya s’ha posat en risc; perquè la violència de l’extrema dreta i policial és una eina de repressió tolerada a Catalunya com ho va ser —i ho segueix sent— al País Valencià i a Euskadi; perquè Podem no ha sabut plantejar un model territorial creïble que superés el folklore, i perquè l’equidistància de bona part de l’esquerra ha permès equiparar els que defensen l’autodeterminació amb els que s’hi oposen. Tal com concloïa Ramon Grosfoguel, professor de la Universitat de Berkeley, “l’esquerra espanyola ha participat en el racisme i la catalanofòbia còmplices de l’ascens del feixisme”. És lícit preguntar-se, doncs, fins a quin punt serà efectiva una política antifeixista que no tingui en compte l’autodeterminació de les nacions i que no desmunti els imaginaris imperials que les mantenen preses dins d’Espanya.

A més a més de la violència que (encara més) pot generar el discurs de Vox, l’independentisme català s’arrisca que la seva lluita quedi engolida pel front antifeixista. Tot brandant l’espantall d’Abascal i els seus, neix la temptació de sumar forces per endegar una segona transició espanyola que, atenent a la cronologia, els discursos i actors, quedaria construïda sobre la repressió de l’independentisme i la submissió cultural i política de Catalunya.