El que fa que els catalans siguem un sol poble no és el lema “és català qui viu i treballa a Catalunya”, sinó que, arribat el moment, els nostres representants polítics sacrificaran les aspiracions per les quals els vam votar per seguir governant-nos amb dinàmiques de poder autonomistes.

Autonomisme és excel·lir en la gestió de pellofes dient als teus coetanis que és per un futur millor, quan en realitat el que vols dir és que el millor és no fer enfadar l’amo, no fos cas que les coses anessin pitjor. És el noble art de la transacció amb el poder real i, en conseqüència, de carregar-te l’igual per protegir la guingueta. És no entendre que el càstig que rebràs si et rebel·les no és pel que goses fer, sinó pel que goses ser. Autonomisme és creure que ser bona persona et farà vencedor. Perquè quan no pots lluitar per allò material, només et queda lluitar per allò moral. Perquè viure de genolls és pensar que els drets dels altres són un privilegi que t’has de guanyar. Autonomisme és creure que la resta del món pensa igual que tu.

Segons la teva idea de país, processaràs la submissió d’una forma diferent. Si ets independentista, assumiràs que és l’enèsima jugada mestra per ampliar la base i que et facin cas a Europa per forçar a Espanya a negociar. Si ets unionista, creuràs que si és bo per a Espanya, és bo per a Catalunya. Si ets pseudo-equidistant, diràs allò que la revolució dels pobles d’Espanya comença a Catalunya. I qui dia passa, tres-cents anys d’ocupació empeny.

 Si a Espanya no li ha calgut més, és perquè la mentalitat autonomista dels polítics catalans ja li ha fet la feina bruta

Tinc certa curiositat per saber com els exiliats a Brussel·les, amb el president al capdavant, defensaran la República catalana o la causa independentista (o el que sigui que toqui) ara que a Barcelona el govern legítim serà pantalla passada. Admeto que a vegades encara tinc la temptació de pensar que Junts per Catalunya i Esquerra Republicana han optat per la via Voltas, i que més endavant es modificarà el reglament per investir el president Puigdemont. Algun cop he somiat que els irreductibles de Junts per Catalunya no han estafat l’única promesa electoral que van fer i estan muntant una súper estructura a Brussel·les que permetrà al president, abandonada la via insurreccional, controlar el govern pre-autonòmic de Catalunya. Són fantasies febrils, deliris de post-joveneta, cada cop més passatgeres.

El que m’indigna de tot plegat ja no és que els il·lustríssims i honorables dirigents que ens representen no tinguessin gaire clar com fer el referèndum, que no sabessin de què és capaç Espanya per mantenir-se unida, que les estructures d’estat no estiguessin a punt, que el president es fes enrere el 10 d’octubre o que el 27 d’aquell mateix mes féssim simbòlicament el paperines per sortir del pas. Ni tan sols que les relacions entre els tres partits independentistes hagin estat un vodevil. El que em desespera és que sembla que ningú ha après res de la legislatura passada.

No anar amb llista única va ser un encert per esgarrapar vots, però va fer que les divergències entre els dos principals partits —i entre les corrents internes d’aquests partits— quedessin encara més exposades i els seus efectes agreugessin els grans mals de l’independentisme. A saber, que sembla que ni hi ha unitat d’acció, ni relat, ni estratègia a llarg termini. Els grans forts de l’independentisme han estat tenir una base popular activa i que va a totes, així com la inestimable ajuda de l’Estat espanyol, que amb la seva estratègia de guerra que combina la llei amb dosis de xarop de bastó ha anat exposant-se com el que és: un estat amb profundes dinàmiques autoritàries i franquistes. El pla també ha servit a l’Estat, que l’ha explotat per fomentar la divisió independentista. Si a Espanya no li ha calgut més, és perquè la mentalitat autonomista dels polítics catalans —tots, sense excepció— ja li ha fet la feina bruta.

M’agradaria creure que hi ha un pla. Que de veres els partits van a la una i que saben conciliar les diverses veus en el seu si sense que això suposi un gran trasbals

No veig, doncs, com els moviments actuals contribueixen a reforçar els punts a favor i a corregir els dèbils. Ja que està de moda demanar realisme, m’agradaria que algú em mirés a la cara i m’expliqués per què ara, amb una Generalitat que no podrà comprar ni gelocatils sense que Montoro li doni el vistiplau, i que no ha estat capaç ni de dir a Madrid que s’investirà de nou el president 130 perquè és al que el Gobierno ens va desafiar petant-se la seva pròpia legislació amb posat de xulo piscines, ara podrà implementar una República. Una República que no va poder ni començar a preparar tres anys abans, quan els partits independentistes controlaven l’administració.

Que algú tingui la bondat d’explicar-me, també, com pensa ampliar la base atansant-se a aquells que han mirat cap a un altre cantó quan ens han estomacat, si sabem que l’independentisme ha guanyat suports quan una part del poble i dels seus representants s’han plantat davant l’Estat i el seu monarca. Perquè és demostrant que vas de veres i que tens un projecte sòlid que la gent se suma a la teva causa. No amb negociacions que només serveixen per grapejar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals com si fos una dona en una discoteca.

Com que encara soc una pre-dona madura, m’agradaria creure que hi ha un pla. Que de veres els partits van a la una i que saben conciliar les diverses veus en el seu si sense que això suposi un gran trasbals, sinó una oportunitat per incloure tanta gent com sigui possible. Entenc que no ens ho poden explicar tot, però entre això i el caos d’informacions, i el paternalisme amb què s’han comunicat, hi ha un abisme. Som capaços d’entendre la dificultat del moment i de perdonar els errors comesos.

Ara bé, si no sabeu fer la independència, o no voleu o no podeu, almenys feu el favor de treballar perquè cada generació de catalans independentistes ho tingui més fàcil que l’anterior per assolir-la. Potser a vosaltres no us ha tocat fer la independència, però sí acabar amb l’autonomia. Ara mateix està morta administrativament. Potser l’important era, primer, matar-la dins nostre.