És costum criticar i analitzar com el sistema d’incentius perversos de l’autonomisme ha amansit el talent de l’esfera periodística i cultural catalanista. Sovint es passa per alt, però, que també ha atrofiat el talent de l’esfera periodística i cultural espanyolista. Mirant per televisió una entrevista a un d’aquells escriptors que podríem etiquetar de crítics amb l’statu quo català, em vaig adonar de fins a quin punt la intel·lectualitat espanyola a Catalunya havia emprat la denúncia del pujolisme per o bé disfressar el seu anticatalanisme o bé dissimular les mancances del seu discurs.

Havent passat l’1 d’octubre, i amb l’aparició d’un espai independentista transversal i crític amb l’independentisme, ja és del tot evident que tot aquell que et parla de la marginalitat històrica de la cultura castellana, de la Barcelona cosmopolita dels temps de Franco, de la Catalunya trencada o de la Convergència d’Artur Mas, és tan crític i molest per al poder com modern i subversiu és aquell senyor de cinquanta anys que va en patinet per Via Laietana. El meu gènere preferit són les investigacions sobre corrupció o sobre intervencionisme als mitjans de comunicació a Catalunya que serveixen més a una lògica de dominació colonial que no pas al compromís amb la bona gestió pública i el periodisme crític. Potser sí que tots aquests discursos desestabilitzen el poder català, però ho fan per enfortir el central, que és qui va beneir l’establiment de les corrupteles autonòmiques per mantenir Catalunya dominada.

Girar el focus cap als intel·lectuals espanyolistes et permet escatir fins a quin punt alguns d’ells s’alimenten d’allò que critiquen

Tal com va escriure Joan Bordeus a Núvol, bona part de l’espanyolisme català fracassa a l’hora de riure’s dels independentistes perquè és incapaç de riure’s de si mateix i de reconèixer la posició de poder d’on parteix. En la vessant més progressista, Eudald Espluga assenyalava a Playground la trampa del discurs equidistant de periodistes com Jordi Évole: “Definir-se com a crític per oposició als fonamentalistes i hiperventilats és tancar el debat (nacional) des d’una il·lusió de neutralitat”. Espluga reblava que, en investir-se a si mateixos “amb la força de la fredor del judici crític”, els equidistants polaritzaven el debat, dividint entre fanàtics i equilibrats.

Potser per tot això resulta entendridor veure com molts dels que critiquen la ingenuïtat dels independentistes favorables a la unilateralitat creuen amb entusiasme en el diàleg del govern de Pedro Sánchez o en les sobiranies compartides de Podemos. És fascinant veure com, per pressionar els independentistes que s’oposen a l’aprovació dels pressupostos del govern espanyol, lluitadors antifeixistes assumeixen un principi tan propi de l’autoritarisme com és el de silenciar les llibertats democràtiques i negar el dret d’autodeterminació dels pobles a còpia de progrés econòmic.

La gràcia de tot plegat és que girar el focus cap als intel·lectuals espanyolistes et permet escatir fins a quin punt alguns d’ells s’alimenten d’allò que critiquen. Al debat actual sobre l’existència d’un seguit d’escriptors, periodistes i tertulians que fan quatre duros fent la gara-gara als partits independentistes, podem interrogar-nos sobre l’existència d’un seguit d’escriptors, periodistes i tertulians unionistes ―afins al PP, PSC, Cs o Comuns―, que farien quatre duros, des dels mateixos altaveus, criticant els partits independentistes. En cas de confirmar-ne l’existència, estaríem parlant d’una altra mostra de la prodigiositat de la mentalitat autonomista que encara cueja a la societat catalana, que és capaç de premiar, amb les molles que li dispensa l’amo, tant la seva claca més incondicional com alguns dels seus detractors.