Oriol Junqueras, ahir, va reivindicar-se com a líder indiscutible de l’independentisme, no només davant dels jutges del Tribunal Suprem. Sobretot davant de Catalunya tota i del món que roda. També davant de Waterloo. Carles Puigdemont, Carles l’Expectant, es veu que va reaccionar fraternalment i conciliadora, amb tres tuits que destacaven la veritat: “Un discurs de grandesa política que deixa en evidència les premisses dels repressors”. El president d’Esquerra Republicana, amb el seu grup de fidels col·laboradors i subordinats, feia molt de temps que preparava aquest moment central, aquesta oportunitat d’afirmació política, de reivindicació personal, de demostració de potència intel·lectual. Com a mínim des que van sortir les primeres mostres de la campanya promocional "Free Junqueras". En la seva generosa al·locució, emotiva i serena, profunda i pedagògica, brillant i ètica, va aconseguir el que s’havia proposat des d’un moment molt primerenc, seguint sempre la lògica particular del partidisme polític. Va saber fer-se escoltar. I va aplegar, combinar i saber conformar les diferents famílies de l’independentisme al darrere d’un ideal compartit, almenys durant el que va durar el discurs, almenys mentre es mantingui la mirada posada damunt del futur més rabiosament immediat. El de Junqueras fou un discurs poderós, que aspira a ser representatiu del conjunt de la societat catalana, ambiciós des d’un punt de vista cívic i social, exigent pel que fa a l’ètica, amb les seves referències habituals a l’amor, a la bondat i a la superioritat moral de l’independentisme català que, de ben segur, van entusiasmar els més convençuts. Que va intentar fer-nos quedar bé a l’exterior és innegable. Fins i tot va deixar caure una coneguda cita divina de Dant. Va deixar entès, per a qualsevol persona civilitzada i indiferent al nacionalisme espanyol, que ni som uns qualsevol ni la nostra causa té cap mena de tara. Que tenim el dret a ser com som i a exigir la nostra llibertat com a poble.

És, en aquest sentit, de fer-nos conèixer tal com som, de fer-nos entendre, però sobretot de sol·licitar l’ajut internacional a la causa catalana —ara com ara l’única tàctica vigent— que no s’acaba d’entendre gaire l’estratègia que els advocats, en el seu conjunt, han imposat als seus clients. Si el judici, com hem dit i repetit és una farsa grotesca i la sentència ja està escrita d’antuvi, sembla innecessària tota aquesta imatge pública de submissió, de genuflexió, de derrota i d’educació mal entesa que practiquen els advocats. Oblidant que aquest no és un judici a unes persones individuals sinó un judici punitiu contra els representants de Catalunya. Que s’està jutjant Catalunya. Que són presos polítics només perquè van gosar obeir el mandat electoral a què s’havien compromès davant dels electors en unes eleccions democràtiques. Que els presos polítics són davant del Tribunal Suprem de la mateixa manera que Lluís Companys i el seu Govern hi van ser durant els temps de la República, d’aquella estupenda República, tan espanyolista i que tant agrada a Ada Colau i d’altres comuns. Un cop s’ha reconegut, siusplau per força, la potestas del tribunal repressor espanyol presidit pel jutge Marchena, ¿era imprescindible, per exemple, que Benet Salellas, antic diputat dels anticapitalistes de la CUP anés transvestit amb una corbata negra per defensar el seu client? ¿Era imprescindible que el mateix gabinet d’advocats que va representar la infanta Cristina per un afer de corrupció representés també un exconseller de la Generalitat? ¿Era imprescindible comptar amb un magnífic advocat que va ser un dels fundadors de Ciutadans com si fos l’únic magnífic advocat disponible? ¿És així com volem posar fi a les elits econòmiques tradicionals i autonomistes que feien d’intermediàries entre els catalans i l’Estat, aquestes elits que conspiren contra la independència? Perquè ho entenguem els més burros, a veure, ¿on és la diferència d’actitud entre un advocat que defensaria un polític autonomista i un d’independentista? I per damunt de qualsevol altre consideració, ¿per què els advocats han renunciat unànimement a emprar la llengua catalana davant del tribunal tenint en compte que és la llengua pròpia de Catalunya, i també tenint en compte que volem fer conèixer al món que som una nació amb dret a la llibertat i, sobretot, respecte per ella mateixa? ¿Això és un poble tossudament alçat? O ens falten fets o ens sobren paraules. Després del fracàs més totalitari de l’entelèquia de l’arquitecte intel·lectual de la independència del Primer d’Octubre, el jurista Carles Viver i Pi-Sunyer, un home tan colossalment preparat com escassament coneixedor de la realitat, un home que volia passar ingènuament de la llei a la llei, ¿encara deixarem que els juristes continuïn dictant als nostres polítics la direcció política de la nació? Joan Pere Fontanella estava a les ordres de Pau Claris i no pas Claris a les ordres de Fontanella, no sé si hi heu pensat. A part de tot això que hem dit més amunt, la veritat és que sí, teniu tota la raó, tot ens va la mar de bé.