Ahir el més important que va dir Jordi Cuixart al judici va ser hòstia. També va dir collons, tiu, i ara no recordo si va afegir res més realment important, si va deixar per a la posteritat algun altre missatge realment digne de memòria. En aquest judici estrafet, per ara el més cursi de la història, destinat a recordar la nostra època com una de les més hipòcrites i lacrimògenes, de les més espantadisses, de les més ortopèdiques i enganyoses, les expressions col·loquials de Jordi Cuixart van ressonar a la sala com una mena salvació possible, com una escopetada de veritat. Com si, de cop i volta, la humanitat tingués remei. Fou com quan, inesperadament, ressona el xàfec en la tarda abrusada, com qui retroba el mòbil a les palpentes durant una apagada elèctrica, com quan es recupera la clau que havia caigut del pany fins a les obscuritats més inquietants de la claveguera. Ahir davant d’uns jutges de somnolència bananera, davant del rococó grandiloqüent de les Salesas Reales, de la xaperia falsa que vol passar per noble metall, davant del servilisme d’uns advocats petrificats, que mai no protesten ni enraonen en català davant d’unes acusacions fuls, tan mentideres com el paper mentider que les aguanta, d’uns fets tan desfigurats, tan transgènics que no els reconeix ni la mare que els va parir, vam sentir un hòstia. I després diverses rèpliques d’intensitat diversa. I després un ètnic, gloriós, collons, llegendària paraula catalana que figura també una de les més importants obres de la literatura espanyola, Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez: “Collons, me cago en el canon 27 del sínodo de Londres”. Va ser l’expressió més ajustada a dret, a llei, fou la manifestació fenomenològica de la paraula viva de Joan Maragall, la inesperada irrupció de la Vaca cega transformada en vaca de la mala llet.

El jutge Marchena, que és un canari complimentós i pare d’una nena, primer va fer veure que no havia sentit el que tots havíem capit. Una cosa és que Cuixart parlés de tsunami democràtic, o que recordés la guerra bruta de l’Estat espanyol contra el país a través de l’Operació Catalunya, la que, entre d’altres coses, ens va rebentar la sanitat pública. Però hòstia no, hòstia ja sí que no, no es podia anar repetint. I collons encara menys, tu. Marchena no va tenir gens de respecte pel fet indiscutible que Cuixart és el president d’una entitat cultural com Òmnium Cultural. Per la idiosincràsia expressiva i genuïna d’una persona culta com Jordi Cuixart, que no només no pot enraonar en català sinó que ha de deixar de dir paraulotes perquè la justícia les discrimina. “Esas interjecciones coloquiales... ¡vamos a reprimirlas!” va dir el president de la Sala, afegint encara més repressió a la repressió, considerant que aquestes paraules “no son propias”. ¿Quines són aleshores les expressions pròpies? I parlant sempre, graciosament, en plural, tal com fan algunes infermeres despòtiques, que quan diuen que ens empassarem la píndola, però en realitat, només ets tu qui te l’empasses mentre ella et mira. Insisteixo: ¿quines són les expressions pròpies d’un tribunal? Marchena, que té una gran sensibilitat lingüística, ens va obsequiar l’altre dia amb una expressió que no oblidaré mai, mai, mentre Déu em doni vida. L’expressió pròpia de Marchena, el de la nena, la va dir quan l’advocat de Carles Mundó ens va fer acabar a tots a quarts de quinze. La frase fou formidable: “manifestó la no inconveniencia”. Molta atenció que és una litote. Marchena no va dir “manifestó la conveniencia”, no va dir de manera directa, clara, mostrant una claredat mental i una rotunda noblesa de pensament que tal o qual persona hi estava d’acord, que ho trobava adient. No senyor. Hagués estat massa fàcil. Marchena el de la nena fa servir una doble negació enfàtica, per una banda diu “in” i després que no. “La no inconvenciencia” és una prova de càrrec. Pregunteu a qualsevol persona que sàpiga escriure, que sàpiga parlar en públic, o simplement que sàpiga pensar. Us dirà que és una complicació innecessària. I el que és més greu: una manera retorçada, falsament sofisticada, abusivament cursi de plantejar una afirmació. Una manera retorçada d’enraonar que demostra una manera retorçada de pensar, una manera tortuosa de celebrar la cerimònia de la confusió. És com si et conviden a dinar i no dius que sí, i que moltes gràcies. Si ets una preciosa ridícula com les de Molière vas i manifestes verbalment la teva no inconveniència de ser convidat a dinar. Amb arabescos així, no m’estranya que hagin omplert 60.000 folis en aquesta causa i que es passin jugant amb les paraules, subvertint-ne el significat a cada moment. Tot per castigar els presos polítics independentistes. Molt pitjor que les paraulotes són les expressions que demostren fefaentment que l’ètica i la moral d’una societat naveguen a la deriva. No dic pas que no.