S’estan malversant diners públics, s’estan llençant recursos que són de tothom? Perquè, fins avui, tota aquesta farsa judicial només ha servit per demostrar, essencialment, el que ja havia dictaminat el tribunal de Slesvig-Holstein sense tanta prosopopeia ni tants moments de ridícul teatral. Que no hi va haver rebel·lió, ni sedició i que la malversació de diners públics s’hauria de veure si n’hi va haver, depenent de si s’aconsegueix demostrar documentalment. I no, no veurem què passa més endavant perquè ja sabem el que passarà més endavant: que condemnaran tots els acusats, potser amb l’excepció de Santi Vila, a molts anys de presó. D’acord amb la dinàmica de la venjança repressora de l’Estat substanciada en la realització material d’aquest judici. Ho veuen? Jo també sé parlar de manera pomposa perquè me n’ha ensenyat el jutge Marchena. N’és un mestre. Ara, a partir d’ara, quan les meves accions siguin arbitràries, erràtiques, quan no tingui ni idea del que estic fent i canviï d’opinió segons bufa el vent, miraré de justificar-me al darrere d’una frase grandiloqüent, cursi, i falsament tècnica. Així podré parlar de quina olor fan els núvols, de Pal·las Atenea o de la Mare de Déu quan era xiqueta. O determinaré que la pertinença dels interrogatoris és de cristal·lització progressiva. N’hi ha prou amb tenir un bec d’or i una barra considerable.

Durant aquest judici hem après força de l’ús barroc de la llengua castellana, una llengua de precipitació torrencial, tendent a l’exageració i al triomfalisme passat de rosca, una llengua preciosa i greu que, per exemple, no en té prou amb desitjar-te bon dia com fa l’italià o el francès, sinó que va més enllà, plus ultra i et desitja, esplèndidament, un bon dia darrere l’altre, per sempre més, un bon dia permanent i sistemàtic i, per aquest motiu, s’empesca l’expressió plural “buenos días”, que la cultura espanyola tem la mancança i la penúria de mitjans. “Que no falte de ná” assegura una altra coneguda dita i, potser per això, ahir vam sentir com un número de la guàrdia civil, posats a inventar-se una realitat paral·lela, va inventar-se una inexistent bandera d’Òmnium Cultural. Una bandera, on no hi faltava de res, una bandera que era la bandera de totes les banderes de la creativitat, de la generositat espanyola, de l’exageració tropical de les cròniques a les Índies. Una bandera que, segons el testimoni, és un tros de roba quadrada, on hi diu Òmnium. De color verd. Duu alguna ratlla. Amb un pal.  Perquè ja sabem que hi ha gent que es posa les banderes com a capa, penjant del coll. I aquesta no, aquesta anava penjada d’un pal. Ja sabem que de pals, la Guàrdia Civil, tots els que vostès vulguin.

No hi ha cap testimoni que demostri res, que ens pugui convèncer de res. Les mentides que arboren són primes com una orella de gat, rudimentàries com les enganyifes dels infants, perfectament sensorials i indeterminades perquè no poden ser mentals, determinades i raonades. Es va parlar de terror però no vam creure en aquest terror. Vam veure, un cop més, el cadi enmig del tribunal, envoltat dels ulemes, exercint la cruel justícia de la xaria. Amb llengua aljamiada parlen, amb la sobresaturació de l’almívar, amb la lògica particular de l’enemic. I salmodien amb el cap en direcció a la sagrada Meca. No hi ha res a fer. Està escrit.