És innegable l’evident hostilitat de testimonis procedents de l’aparell de l’Estat, agents judicials, tècnics de l’Administració i sobretot Policia i Guàrdia Civil en contra del cos dels Mossos d’Esquadra, una animadversió que arriba a presumptes falses acusacions, segons denuncien repetidament les defenses dels presos polítics catalans processats al Tribunal Suprem a Madrid.

Alguns casos són prou notoris i directes. Fins i tot hom percep un canvi en el to o el timbre de veu dels declarants quan han d’inculpar els Mossos. Sembla que es fa present un rancor profund que va més enllà de la competència de prestigi entre cossos policials, del judici i, també, per damunt del fred de peus de la policia espanyola davant l’èxit internacional de l’operació dirigida pel major Trapero contra els responsables de l’atemptat terrorista de la Rambla de Barcelona del 17 d’agost del 2107.

El cos dels Mossos d’Esquadra, fundat el 1721 a Valls, nasqué de la necessitat de més seguretat. És una de les policies més antigues del món, un cos que va anar esllanguint-se al llarg del segle XIX, i més encara en ser fundada la Guàrdia Civil més d’un segle i quart després, el 1844, per un aristòcrata militar, el segon duc d'Ahumada i cinquè marquès de Las Amarillas. Es tracta d'un institut armat de naturalesa militar que ha anat creixent en nombre, actuacions i pes sociopolític en el dramàtic decurs espanyol dels dos darrers segles, en què sempre ha estat present i massa sovint fortament criticat.

Devia ser a mitjans de l’any 1982 a Madrid quan vaig conèixer el general Ramon Salas Larrazábal. El lloc era el que aleshores se’n deia Arxiu de la Guerra d'Alliberació. Era abans de l’actual organització documental militar, això és, l’Institut d'Història i Cultura Militar, creat el 1998.

Malgrat la diferència d’edat i de grau —ell general a la reserva i jo soldat ras de quinta a la reserva—, vam congeniar. Ell havia fet la guerra civil al bàndol franquista, pioner en el paracaigudisme. Era un home de vocació cultural i de ment oberta. Es definia, de forma sorneguera, com a franquista demòcrata.

El contacte espaiat però continuat durant uns anys a l’Arxiu o en altres de Salamanca o de Madrid ens duia sempre que coincidíem a fer un cafè a mig matí. No era historiador de professió però li interessava molt el que es deia als nuclis acadèmics sobre els seus llibres. Parlàvem de Catalunya, d’Espanya, de la Guerra Civil, dels carlins, d’en Franco i la seva actuació militar, dels seus fills, que es movien entre el món de la faràndula i el periodisme, etcètera.

Després d’un fet luctuós molt greu, un atemptat d'ETA, fent un cafè en un breu descans matinal li vaig preguntar: “Hay una cosa que no entiendo, mi general. Los bascos tienen la ETA, que mata, pero a la vez tienen la Ertzaintza como polícia propia, y los catalanes que no matamos una mosca y a los Mossos d’Esquadra sólo les dejan actuar como policia vigilando cuatro cosas”. El General Salas Larrázabal em contestà que la resposta era molt fàcil. Davant la meva estranyesa em va dir: “El único cuerpo uniformado que se ha enfrentado al ejército español en el siglo XX han sido los Mossos d’Esquadra, y el ejército tiene memòria”.

Es referia als episodis armats de l’octubre del 1934 i del juliol del 1936.

La succinta explicació té un gruix profund. En comentar-la a diversa gent arribà a l'orella del president Tarradellas, que em va demanar que li expliqués com havia anat. Igualment ho va fer el president Jordi Pujol.

A la II República els fets d’octubre del 1934 són el resultat d’un procés radical armat de les esquerres espanyoles, impulsat també pel PSOE, que només s’imposaren en un període breu a Astúries i més breu encara a Catalunya. El motiu era aturar la deriva antirepublicana de la dreta per poder buidar de contingut tots els avenços polítics, econòmics, socials i culturals. Cal recordar que era una actuació que es movia en un pes creixent i violent del feixisme i nazisme arreu d’Europa.

La Generalitat es va sumar al fet polític de revolta de les esquerres espanyoles. El general Batet va proclamar l’estat de guerra a Catalunya complint les directrius del poder legal establert per sotmetre la revolta i actuà contra els Mossos d’Esquadra i els escamots de voluntaris.

El juliol del 1936 qui es rebel·là i trencà la legalitat republicana va ser la majoria de l’exèrcit espanyol i els sectors de la dreta més reaccionària. A Barcelona, per defensar el govern legalment votat per la població, li oposà resistència, per ordre de número i potència de foc, la Guàrdia d’Assalt i els Mossos d’Esquadra, alhora que una gernació de paisans armats que esdevingueren al llarg de les primeres jornades de la revolució i la guerra els amos de la situació, dels carrers i del poder.

Els Mossos d’Esquadra foren suprimits i represaliats de forma extrema en acabar la guerra. La Diputació de Barcelona els feu renàixer amb escasses atribucions i no va ser fins que es recuperà la Generalitat, més enllà de l’etapa Tarradellas, que es formà un cos policial nou, modern, democràtic, preparat per fer front a les necessitats de la complexa societat catalana.

La societat espanyola s’anà democratitzant a partir de la fi de la dictadura, més enllà de l’esperpent del 23-F del 1981 i el nus del poder judicial. Així, d’un dia a un altre els mateixos jutges que venien del franquisme es varen autobatejar demòcrates.

Sí que canvià l’exèrcit. L’exèrcit espanyol, excepte quatre nostàlgics del franquisme a la reserva, és un ens modern i efectiu. Que parla idiomes i no intervé en política. La seva immensa majoria sap i creu que la democràcia és l'única garantia de la convivència entre els pobles. Tot i ser un ens jeràrquic, respecta —en molts casos— i estima la democràcia.

Però la zitzània del franquisme, l’extrema dreta més immoral al poder, no s’ha podrit en el conjunt d’Espanya. El nacionalisme espanyol quan ha de conviure fora dels òrgans absoluts seculars de poder, quan ha de cedir engrunes del seu pensament únic i unitari, mira de cua d’ull. Arrufa el nas. No li fa cap gràcia.

Ho fa amb tot, però el seu zel és tan extrem amb la policia catalana, de caire malaltís, perquè massa sovint sent com si fos com una agressió al seu prestigi el bon funcionament dels Mossos. Sembla com si els posés en evidència per la comparació amb la seva professionalitat i la seva bona manera de fer policial i democràtica al servei de la comunitat, la nació, que els paga. L’estima de la població.

Els governants espanyols, sords i cecs a les demandes de la població, mai han vist la policia com un cos de servidors públics al servei de la ciutadania, de la seva seguretat i dels seus anhels polítics i ciutadans.

La policia ha d’estar al servei de la ciutadania en el tracte personal, professional i polític, i com a ciutadà català mai he sentit com a pròpia la Guàrdia Civil i la Policia espanyola. I com jo, milions de catalans. A còpia de cops i porres, de declaracions estrambòtiques, no es guanya l’estima de la gent.