7 mesos, 212 nits, 5.088 hores, aquest és el passat recent del meu comptador particular, el viscut des d'aquell 16 d'octubre que la jutge Lamela va canviar radicalment la meva vida i la de la meva família. Tot aquest temps és el que porto entre reixes, al costat de Cuixart, Turull, Junqueras, Rull, Forcadell, Romeva, Bassa i Forn.

No hem tingut una instrucció justa, l'objectivitat esperada del jutge instructor ha estat absent i diverses decisions processals han impedit greument que ens administressin una justícia ajustada a Dret. Tot apunta al fet que els tribunals no rectificaran, ni tan sols aixecaran el peu de l'accelerador. No ens hem d'enganyar, tampoc mostrar-nos abatuts, i menys encara perdre la confiança en la Democràcia.

Dels tribunals europeus, n’esperem bones notícies. Sembla poc probable que atenguin les peticions d'extradició. Els jutges europeus, com la majoria dels catalans, no aprecien la veracitat del relat judicial. En poques setmanes coneixerem el posicionament d'aquests tribunals europeus. El Tribunal Suprem, tement el pitjor, ha obert peces separades. Per una banda es jutjarà els qui som a la presó, i per altra banda els qui són a països tercers. Una decisió que pot portar la justícia espanyola a condemnar els mateixos fets de manera diferent.

Ara són les institucions de l'Estat les que han de decidir si aposten pel diàleg o prefereixen la tensió

Durant aquests 7 mesos s'han evidenciat les febleses de l'acusació i la duresa del jutge mantenint-nos en presó preventiva, però també la fortalesa de la solidaritat i el suport de centenars de milers d'homes i dones que, lluny de resignar-se, han sortit reiteradament als carrers a demanar democràcia i llibertat. Si algú va pensar que la judicialització era la solució després de l'1 d'octubre, ara ja deu saber que el protagonisme dels jutges (aquesta mena de "togacràcia") i la renúncia al diàleg polític són avui l'impediment per trobar una solució.

El nou Govern a Catalunya aportarà voluntat de diàleg, sense renunciar als objectius republicans i lleials al mandat del 21 de desembre i l'1 d'octubre. Ara són les institucions de l'Estat les que han de decidir si aposten pel diàleg o prefereixen la tensió. La desaparició del 155 no és prou mostra de diàleg; la constitució del Govern català comporta automàticament la desaparició del 155.

Em temo que el problema per al diàleg i l'acord, en la crisi que es viu des de l'1 d'octubre, resideix en la competència creixent entre el Partit Popular i Ciutadans. Un riu desbordat on la desconfiança mútua i la necessitat de treure vots a qualsevol preu bloquegen qualsevol sortida raonable al que ells anomenen el "repte català". Amb aquest escenari, potser tenen raó aquells que opinen que l'única esperança de solució ens arribarà de la justícia europea.