Quan ahir vaig llegir la notícia del mecànic de Reus, en Jordi Perelló, a qui s’acusa de delicte d’odi per negar-se a arreglar-li el cotxe a un policia nacional “per principis”, de seguida vaig pensar en el silenci espès que de vegades envolta les converses que els amics de la Clara Ponsatí tenim per telèfon o per Skype, o en la quantitat de gent que em diu que no torni mai a Catalunya —o, almenys, en una bona temporada.
La parella de l’agent en qüestió, que és mosso d’esquadra, primer el va amenaçar per telèfon i després s’hi va personar, a fer el fatxenda (segons la versió del mecànic). Més tard, una parella de mossos hi va anar i el van identificar. Finalment, el van citar a comissaria i han enviat el cas al jutjat de guàrdia. Se l’acusa d’incitació a l’odi.
Semblaria que el tema a discutir sigui si un mecànic té dret a no arreglar-te el cotxe, i si té dret a dir que s’hi nega per principis. Però aquesta no és la qüestió. Tot es resumeix, en realitat, en l’alegria amb què els agents de l’autoritat, punta de llança del monopoli de la violència de l’Estat, es dediquen a assetjar un mecànic. Servidors públics armats que pretenen usar l’ordenament jurídic i el poder que la seva autoritat els confegeix per acollonir qui s’hi oposi, convertint les normals relacions civils, amb més frec o amb menys frec, amb més raó o menys, en relacions de violència i por. Un delicte d’incitació a l’odi contra la policia és el resum de com tenim la gent desemparada, en mans de pinxos.
L’extensió de la cultura autoritària sempre comença pels gestos petits, en les pors escampades com a hàbit. Les agressions feixistes als carrers, tan habituals mentre hi va haver els piolins pel país, i els insults i atacs que cada dia rep molta gent per dur un llaç groc a la solapa formen part d’aquest mateix ambient d’impunitat. No deixa de ser igualment significatiu que en el moment en què l’Estat va mirar de xulejar amb porres, cascs, amenaces i monarques, que estava disposat a emprar la violència per defensar la unitat d’Espanya, les banderes espanyoles es van multiplicar als balcons: no és exactament la unitat d’Espanya el que s’hi defensa —o no només—; és també una celebració del poder sobre l’adversari. Una forma covarda de presumir del múscul repressor davant la incapacitat d’acceptar la realitat en llibertat.
No és exactament la unitat d’Espanya, el que s’hi defensa —o no només—, és també una celebració del poder sobre l’adversari
Quan la Clara va marxar a Brussel·les, els amics ens trucàvem per si algú sabia on era i com estava. Encara ho fem. Si algú hi ha parlat, si algú s’hi ha escrit, mirem de comunicar-nos-ho. Però sempre hi ha un moment en què jo dic alguna cosa una mica passada de voltes, o potser simplement explico un detall quotidià amb significança política, i els meus interlocutors, a l’altra banda de la pantalla de l’Skype, em diuen: “Deixa-ho estar, no cal que ho comentis, això”. L’assumpció és que parlant-ne la posem en perill i ens posem en perill. L’assumpció, potser paranoica, és que ens escolten i fiscalitzen. Tant se val si és raonable o paranoic perquè importa que és una paüra que es va tornant hàbit, vici i modus vivendi. I de mica en mica les nostres converses s’omplen de sobreentesos, de silencis espessos i asfixiants.
És el mateix terror racional que va fer que la meva amiga m’escrivís per dir-me que vigilés amb els tuits, que encara m’empurarien. O el nou costum d’esborrar les converses que hom té per escrit. Fins i tot acadèmics estrangers em demanen que si els he de dir alguna cosa controvertida sobre Espanya, no ho faci per email: “El teu correu està intervingut segur”, em deia un suís l’altre dia. O l’anècdota que explicava un metge fa una setmana en un grup de Telegram d’un CDR: “Ens hauríem de dir republicans i no independentistes —ens deia— perquè així ens evitem que ens diguin que som uns radicals, com m’han dit de males maneres avui en una reunió per dur el llaç groc”. Tots coneixem casos concrets de petites vexacions, el cas del mecànic només és excepcional perquè la impunitat autoritària troba el seu pols en els homes i les dones que tenen la potestat d’empurar-te si els contradius, i ara s’han trobat que l’Estat ho empara i celebra. Que el mecànic hagi plantat cara és un miracle i una mostra que l’honor continua essent un motor de llibertat, encara que no estigui de moda dir-ho.
Una nació és una xarxa de complicitats i de solidaritats, i l’autoritarisme espanyol busca trencar-les, empènyer-nos a la solitud del terror quotidià
El mecànic de Reus és un exemple perquè va actuar de manera moral, sense càlcul polític, i va dir prou sense escarafalls: "Li vaig dir que no li arreglaria el cotxe perquè a partir del dia 1 d’octubre vaig decidir que no atendria agents de la policia i de la Guàrdia Civil, que possiblement ella era bona persona, però que el silenci que havien tingut els feia còmplices i a casa meva no eren benvinguts".
La nostra política viu atrapada en el debat de si hi ha res que es pugui fer per aturar l’autoritarisme de l’Estat, o si l’única actuació sensible consisteix a buscar la manera de no encabritar-lo. Però com demostra la interlocutòria de divendres que acredita l’Honorable conseller Joaquim Forn com a pres polític —o com demostren les citacions judicials a tots els líders polítics independentistes, o com demostren les incomptables setmanes de presó preventiva de Cuixart i Sànchez, etc—, l’autoritarisme s’alimenta de la feblesa, no de la provocació. Els ciutadans no haurien d’estar sols plantant cara, atrapats en dignitats individuals, sense poder-ne sortir.
La protecció que els catalans mereixen avui només pot venir dels gestos polítics de qui és al davant. En la mesura que, com va dir la Marta Rovira i com sabem que diuen en privat molts d’altres, els càlculs processals formin part de l’estratègia política, es condemna el mecànic de Reus a viure amb por. Se l’usa de carn de canó a primera línia i se li contaminen, a ell i a tots nosaltres, els gestos que fan possible una vida digna. Una nació és una xarxa de complicitats i de solidaritats, i l’autoritarisme espanyol busca trencar-les, empènyer-nos a la solitud del terror quotidià i del càlcul merament personal, per inscriure el càstig sobre cadascú de nosaltres per separat.
El deure dels partits polítics no és apaivagar el conflicte, confiant en la clemència raonable de l’autoritat. El seu deure és posar el conflicte al centre de l’escena, il·luminar-lo, descriure’l, atraure’l sobre ells mateixos. Deixar-se de solucions efectives que només fan més efectiva la dominació i posar-se al servei de fer emergir la repressió nacional pel que és: una ocupació. Atès que no hi ha cap marge per a la retirada, estigueu a l’altura, com a mínim, del mecànic de Reus.




Comentaris (74)
paco
Fa 1 any
Para sel. Exacto yo no fui a ningún colegio a participar de ningún acto ilegal y por eso no me paso nada. Si los mossos hubieran hecho su trabajo y hubiesen cerrado los colegios el día anterior y puesto unos cuantos agentes en las puertas para evitar que entrara nadie tampoco a los que fueron les hubiera pasado nada. Todo lo que paso lo provocaron para dar lastima y obtener unas imágenes. Os usaron como carne de cañón para nada. A ver si despertáis!!
| Denunciar comentari
Claudi
Fa 1 any
Paco, si alguien te coaccionara o te obligara a hacer alguna cosa que tu no quieres o crees, yo seria el primero en defender tu derecho y tu libertad y eso nada tiene que ver con porcentajes %. Las lecciones de verdad son las que cada dia la vida nos presenta y nuestras acciones ( pensamientos, sentimientos, expresiones) son las que demuestran que tipo de ser humano somos y que tipo de granito de arena aportamos al bien común. Un saludo y mucha salud.
| Denunciar comentari
Eli
Fa 1 any
A trabajar para pagar a los corruptos, la monarquia, al cuñado del rey y a las tradiciones taurinas y eclesiasticas. O sea financiar al regimen que nunca desaparecio. No te jodeeee!!! :-)
| Denunciar comentari
SEL
Fa 1 any
no teniu ni idea unionistes del comentaris que feu, si algú de vosaltres hagués estat l'1-O votant en algun col·legi electoral i hagués presenciat com la policia agredia amb sarcasme als seus familiars, amics i veïns del barri només per voler votar. ¿Quines ganes Haurieu vosaltres d'arreglar el cotxe a unes persones d'aquesta mena.
| Denunciar comentari
paco
Fa 1 any
Os pensáis lis indepes que estáis tocados por alguna especie de barita que Os da la posibilidad de hacer y decir lo que Os da la gana, tratando como traidores, colonos y no se que mas a quien no piensa como vosotros. Amigo lee un artículo de el periódico de catalunya 28/10/1990 paginas 26 y 27 y averguenzate de haberte dejado lavar el cerebro por los que promueven tanto odio a España y viven de ello gracias al dinero de todos los catalanes.
| Denunciar comentari
paco
Fa 1 any
Claudi. Solo hay que leer en este diario para ver que catalanes como yo pensamos de una manera y catalanes como tu lo haceis de otra. A mi lo de este mecánico me parece tan mal como ese camarero del mirablau de BCN que se negó a atender a alguien por llevar un lazo amarillo, la diferencia es que tu condenas a uno y aplaudes a otro, sin conocer ni a la policía del mecánico ni al del lazo amarillo del camarero. Aqui se aplaude una acción y se crítica otra en función de quien la hace.
| Denunciar comentari
Prometeo
Fa 1 any
Tots estem vigilats, aquest diari segur que ho está, no hi ha que ser molt intelligent per n'assabentarse. Aquest home de reus ha fet bé perque ha fet el q considerava correcte, i a més l'hi ha dit a la senyora policia q no hi era res personal contra d'ella. Per altra banda la policia ho deuria haver entés perq ells són el braç executor dels repressors
| Denunciar comentari
paco
Fa 1 any
Ahh Claudi. Repasa tu comentario y aplicatelo amigo. Vivirás mas feliz si te quitas tanto peso de encima.
| Denunciar comentari
Claudi
Fa 1 any
Estimado Paco, que entiendes por “doble moral” y que ejemplos tienes de la política-económica- social actual. Tienes ejemplos claros, tangibles y verificables de los que tu denominas “Cataluña sea roto” o “partida en dos”. Que conoces, aceptas o detestas de la historia de la nación española y su relación con las otras naciones que comparten el area geografía de la península Ibérica? Que punto de referencia etico o moral utilizas para considerar una cosa o acción como MALA?
| Denunciar comentari
paco
Fa 1 any
Claudi. Los que no representan ni al 47,5% de los catalanes sois los indepes. Lecciones las justas.
| Denunciar comentari