La trista figura ahir de Rajoy felicitant-se per haver requisat 100.000 cartells electorals és el resum de la impotència de l’Estat davant d’un poble que es revolta. La revolta, però, no és només contra l’Estat, és contra la nostra cultura política local, valgui la redundància. Estan morint totes les estratègies que han dissenyat les darreres dècades per dir-nos que no som una nació i que no tenim dret a governar-nos mentre anem dient pel món que sí, que som una nació i que tenim dret a governar-nos, però ai, si no fos pels espanyols que controlen l’Estat. 

He dit mil vegades que el referèndum faria caure totes les màscares, i així està passant. També les nostres: el sistema de poder local s’ha bastit sobre els sobreentesos de la repressió espanyola, la històrica i la potencial. Per això és falsa la sorpresa dels que s’escandalitzen quan la Guàrdia Civil va entrar ahir als mitjans, a donar-los un paper. Un paper. Un pa-per. No ens pot sorprendre perquè és aquesta possibilitat, la de la policia controlant la teva vida, el que ha fet que alguns líders suressin i d’altres no. No només en la política: en tots els àmbits de la vida i amb totes les qüestions. Els que han proposat que actuéssim com si la policia sempre hi fos són els que han manat. Els que proposaven que actuéssim per fer fora la policia de les redaccions i dels cors, han aguantat una llarga travessia del desert. 

Però quan un poble es desperta, quan s’adona que el papu que se t’havia d’endur del llit podia ser el record de monstres reals del passat, però que avui no viu al teu armari, un cop aquesta sensació ha arrelat a dins teu, aleshores és molt difícil fer-te creure que hi ha un papu i que és alguna cosa més que una pobra criatura grotesca que viu només de la teva por, com Rajoy ahir, trista figura decadent. 

Davant el clar autoritarisme dels gestos d’aquests dies, no hi ha ningú amb un mínim de poder a Espanya que planti cara o estigui disposat a jugar-s’hi res

Quan Rajoy entra en un Consell de Ministres, al seu voltant té només una colla de vividors, hedonistes que posen per davant el seu plaer i la seva vida concreta i material a qualsevol principi, o qualsevol idea de futur. Les elits espanyoles, sobretot les del PP, i tot l’aparell de l’Estat que han bastit amb el PSOE i amb l’ajuda dels regionalistes perifèrics, són uns homes disfressats de poder, amb togues i uniformes, que s’han abandonat als seus vicis morals i intel·lectuals, i han contaminat tota la intel·ligència del país. Ho veiem als diaris i a les ràdios, i ho veiem a les barres dels millors prostíbuls de Madrid i Barcelona. 

El mateix passa amb les elits de Barcelona, falsament empresarials, totalment entregades a la droga del diner públic, repartit a canvi de lleialtat. La unitat d’Espanya, com hem vist aquests anys, s’ha sostingut sobretot a partir de la corrupció: reparteix la impunitat i tindràs el poder lligat. En conseqüència, és un poder corromput, corcat, incapaç de pensar clarament i de tenir alguna sortida sòlida als problemes forts, es diguin crisi econòmica o autodeterminació de Catalunya. 

Rajoy no pot parar-te i els líders espirituals de la tribu no poden restablir la por que mantenia l’ordre establert. No hi ha arguments, de la mateixa manera que davant el clar autoritarisme dels gestos d’aquests dies, no hi ha ningú amb un mínim de poder a Espanya que planti cara o estigui disposat a jugar-s’hi res. Fixeu-vos en Podemos: l’únic que s’han plantejat aquests dies ha estat si podien aprofitar-ho per fer fora el PP, com va dir Pablo Iglesias a Oriol Junqueras en el sopar a casa del Jaume Roures. Fixeu-vos en els comuns: l’únic que els ha preocupat és que Ada Colau pogués ser inhabilitada o perdre uns vots dels més sectaris de la seva tribu. No hi ha cap força moral per obstruir l’autoritarisme, igual que no hi ha força moral per obstruir un poble que es vulgui fer la pregunta més seriosa que es pot fer una societat: si es pot governar a ella mateixa. 

Aquesta pregunta impacta sobre tot el que fem: des del professor d’universitat mandrós que confia en la jerarquia de la seva posició per ser impermeable a la crítica i a la imaginació, fins al botiguer que demana perdó per voler prosperar, passant pel periodista que adapta el seu discurs per acontentar el màxim de gent possible. 

Aquests dies fins a l’1-O estem establint els estàndards que dominaran la política i la vida els propers anys

Els diaris, els professors, els polítics, els jutges, la policia: tothom ha gastat tota la credibilitat que tenia a mirar de rebaixar el to, de fer veure que es compleix el teu dret a la llibertat. Debades. La llibertat és un misteri, però és ben simple: quan es fa explícit, només la violència la pot frenar, i encara ha de donar-li la raó primer. 

Cada cop que la Guàrdia Civil entra en un diari a entregar un paper, cada cop que un jutge diu que no pots parlar en públic, cada cop que un fiscal se salta un dret fonamental, Espanya i les seves elits tenen menys marge, i es van quedant soles, sense poder, mentre el desig de llibertat creix. Cada cop que un empresari, un professor, un membre qualsevol dels que manen a Catalunya demana d’apaivagar els ànims per no provocar la policia, la gent que els seguia se n’allibera més i més. 

No és cert que l‘1-O depengui de si aquests o aquells altres els donen suport. És al revés: el futur polític de tothom depèn de si entenen el significat i la força de la pregunta. Aquests dies fins a l’1-O estem establint els estàndards que dominaran la política i la vida els propers anys. No en deixis passar ni una.