Que les amenaces de Rajoy no poden contra el referèndum es veu en un detall que ha passat desapercebut:

Com era previsible, el Tribunal Constitucional va suspendre la Llei del Referèndum de manera urgent. Però durant el 6 de setembre, mentre els grups unionistes del Parlament feien el possible per dilatar la sessió i que no comencés mai el debat sobre el referèndum, el govern de Rajoy també va demanar al Tribunal Constitucional que anul·lés els acords de la Mesa del Parlament. És a dir: que anul·lés l’acord segons el qual es podia debatre la llei. És a dir: que anul·lés el debat. Això també s’esperava. De fet, com s’esperava, els grups sobiranistes van fer servir un procediment d’urgència. Temien que, si la Mesa acordava debatre la llei uns dies abans del debat, el TC suspendria l’acord i el debat seria “inconstitucional”. Ho esperaven perquè això ja ho havien fet. La presidenta del Parlament té dos judicis penals pendents per permetre dos debats que havien estat anul·lats amb la mateixa estratègia: el de les conclusions del procés constituent i el de si s’havia de fer o no un referèndum. Ara en té una tercera. 

Els grups unionistes també ho esperaven: dilataven la sessió esperant que el Constitucional suspengués l’acord de la Mesa i poder declarar el debat il·legal, i pressionaven Carme Forcadell perquè saben que tot això té un cost personal per a ella i volien veure com s’ensorrava. Això últim no ho van aconseguir, els bullies, i la suspensió del Constitucional no va arribar mai. Madrid els va deixar tirats, un cop més, esperant que fessin la feina bruta. Somiaven que el ple urgent donés als partidaris del referèndum una imatge d’antidemòcrates. Per això aquells discursets per a fanàtics.

Però quan l’endemà, el 7 de setembre, va sortir el paperet del Constitucional sobre la qüestió, sorpresa. Per primer cop des que governa, Rajoy no havia demanat la suspensió “automàtica”. 

Somiaven que el ple urgent donés als partidaris del referèndum una imatge d’antidemòcrates. Per això aquells discursets per a fanàtics

Ho explico: hi ha un article de la Constitució, el 161.2, que permet al Govern espanyol demanar la suspensió automàtica de qualsevol cosa que considera inconstitucional fins que es resolgui si ho és o no. És una potestat molt bèstia, que dona poder de veto al Govern central. El centralisme és això. I això és el que va fer el govern de Rajoy amb el 9-N. 

Bé, doncs en el paperet que va publicar el TC el 7 de setembre s’hi veu que Rajoy no ha apel·lat a l’article 161.2 que li permetria suspendre l’acord de la Mesa sobre el debat de la llei del referèndum automàticament. En canvi, el paperet del TC no el declara inconstitucional perquè no pot, perquè no ho ha debatut, ni el suspèn perquè Rajoy no li ha demanat que ho faci automàticament. Només l’admet a tràmit.

Rajoy sap que declarar un debat parlamentari il·legal i, encara més, mentre s’està produint amb centenars de periodistes acreditats i tota la premsa internacional publicant articles sobre la reacció del Govern de l’Estat, és un gest que el col·loca en desavantatge internament i externa. No pot frenar un debat com no pot frenar un referèndum. Només pot alimentar la confusió, al cost de les llibertats de tots els espanyols. Això fa.

No prohibint-lo, abandonava el Parlament al soroll, per escampar la por. Estratègia a la qual el pobre Coscubiela va sumar-s’hi amb tant d’entusiasme que fins i tot va oferir el seu fill a l’altar de la unitat d’Espanya. Ni tan sols Déu es va atrevir a tant amb el fill d’Abraham. 

Si els espanyols accepten aquest procedir acceptaran estar lligats pels mateixos límits

Tots els instruments de repressió que fins ara ha fet servir el Govern són el mateix cartró-pedra: fer el referèndum difícil, però no fer ús de la força. La querella contra el Govern i contra la Mesa del Parlament és per espantar, atès que no evita res abans del referèndum. Que el Tribunal de Cuentas demani el cost del 9-N als seus organitzadors és per acollonir amb el patrimoni. Això tampoc no evita un referèndum. La carta que el Constitucional, a petició del Govern de Rajoy, ha enviat als alcaldes. L’amenaça de la Moncloa als voluntaris. Les advertències als directors dels mitjans de comunicació públics. L’amenaça que ha fet la fiscalia als directors dels mitjans de comunicació privats perquè no publiquin publicitat del referèndum. O la petició que si les webs del Govern estan hostatjades fora d’Espanya se’n prohibeixi l’accés des de l’interior d’Espanya. Això i el registre de l’impremta de Constantí són greus retallades de les llibertats, però en els temps digitals no evita res. Són paperets que no eviten un referèndum si el Govern l’organitza i si surts a votar, votis sí o no. Però degrada la democràcia: si els espanyols accepten aquest procedir acceptaran estar lligats pels mateixos límits. 

La por és un sentiment noble que ens ajuda a calcular les conseqüències dels nostres actes. Però quan la por no guia les accions en contrapès amb el coratge, sinó que anul·la la disposició a prendre decisions, aleshores et converteixes en un marginat de tu mateix, una closca buida que omple el vent.

Res del que pugui fer Rajoy pot degradar la democràcia espanyola si tu no vols

Res del que pugui fer Rajoy pot frenar el referèndum si tu no vols. Res del que pugui fer Rajoy pot degradar la democràcia espanyola si tu no vols. Poseu les urnes, sortim a votar i que es moquin amb els paperots del TC. Les amenaces, el 2017, són un clínex.