No el vam veure però és com si l’haguéssim vist. Quin fenomen. Un dels guàrdies civils va acomiadar-se ahir del jutge Marchena, el pare de la nena, amb un marcial i estentori “a sus órdenes, señor presidente” que va ressonar per tota la sala. El benemèrit va demostrar públicament que el servilisme pot competir i barrejar-se amb l’emoció per marcar una conducta pública, una conducta que poc temps abans s’havia revelat tan castissa, amb referència a la confraternització amb l’enemic, amb els catalans. Es veu que l’excel·lentíssim senyor guàrdia civil, el pobre, està casat amb una senyora catalana, i només per aquest motiu, no cal pensar-ne malament: tenia ell alguna remota idea del que voldria dir l’expressió “arrencar bolets”. Ho va haver d’explicar i de justificar, no fos cas que l’autoritat competent pensés que, com a guàrdia civil, com a força d’ocupació colonial, tenia cap mena d’interès dissolvent, cap motiu especial per saber llengua catalana o per estar al cas de les estranyes expressions antropològiques pròpies dels indígenes de Catalunya. L’amor és cec, ja és ben veritat. I si Phileas Fogg va amullerar-se amb una princesa índia, el civiló va acabar formant una família amb una catalana. Per la seva manera d’expressar-se, pels sinuosos viaranys de la seva particular manera de pensar, bastant similar a la del tinent coronel Baena, podem estar ben tranquils, podem estar segurs que no dedica el seu temps lliure principalment a la lectura. El seu iter (què?, què?, què?, encara ressona) és tot un altre.

L’altra perla lingüística i conceptual de la sessió d’ahir va ser quan el jutge més rellepat, l’arabesc Marchena, l’excel·lentíssim senyor que té a bé il·lustrar-nos amb les formes més sumptuoses i delicades de la cortesia de la vila i cort de Madrid, va perdre els nervis i va acabar anomenant la senyora Helena Katt, experta internacional neozelandesa, amb el simple apel·latiu de “esta mujer”. Si hagués estat en una altra situació, podria no haver tingut cap mena d’importància, però és que en aquell moment compromès, l’encorbatat Benet Salellas intentava fer-li una pregunta essencial, sobre la vulneració o no vulneració dels drets humans per part de la policia castigadora el dia primer d’octubre. I va ser aleshores quan Marchena es va treure la màscara, quan van tornar a aparèixer les formes misògines que ja havien tret el nas quan es dedicava a renyar públicament l’advocada de l’Estat, Rosa María Seoane o Marina Roig, advocada de Jordi Cuixart. El problema del llenguatge i de les maneres de Marchena, el pare de la nena, no és que siguin florides i campanudes. El veritable problema és que són falses. El problema és que, en un judici que és una farsa, en un judici que és un teatre, pagat amb els diners dels catalans, almenys podem exigir que les actuacions siguin bones, que la comèdia tingui una certa volada. Que les interpretacions siguin creïbles, versemblants. Que els arguments de la repressió i venjança de l’Estat aguantin un examen independent i no mostrin la seva cara més sinistra i barata. Segons el jutge Marchena, el pare de la criatura, el tinent coronel Baena pot donar la seva opinió, que el primer d’octubre es va viure un clima insurreccional, però l’excel·lentíssima senyora Katt, amb el seu sospitós cognom, no pot pronunciar-se sobre els drets humans. La sala només es deixa il·lustrar quan li convé, quan els funcionaris de l’Estat aporten arguments i testimonis a favor d’una condemna exemplar contra els presos polítics.

La defensa està lligada de peus i mans i cada vegada veurà més constret el seu camp d’actuació, cada dia que passi Marchena donarà un altre pas de rosca fins on pugui. I pot molt, per això ahir se li quadrava, fent un exercici de gran realisme, el guàrdia civil. Al tribunal no li interessen els fets perquè com ja ha dit l’excel·lentíssim president de la sala, els fets són públics i notoris. Els set jutges, per tant, ja saben el que va passar i no volen saber-ne més. En això són com la resta dels espanyols, el judici se’ls en refot, ja el tenen resolt. L’important és la interpretació dels fets que en fa la Guàrdia Civil. El torn de defensa, per contra, hi és només perquè no pot ser suprimit, però no té cap possibilitat, cap rellevància, cap esperança. Encara que, màgicament, Ciceró quedés a partir d’avui encarnat en el cos de Xavier Melero, seria tot exactament igual. Encara continuaria ressonant la frase d’ahir, amb un eco inexhaurible, cec: “A sus órdenes, señor presidente”.