És fabulós el punt al qual hem arribat. I posaré només un exemple. Segons el que jo ara escrigui a continuació, en aquesta columna que m’ha cedit el director i propietari, podem acabar ell i jo i potser mitja redacció d’El Nacional a Soto del Real en règim de pensió completa i indefinida. A mi no em fa gràcia. Per descomptat, no pas perquè siguem, en absolut, criminals ni haguem perdut el dret d’escriure opinions lliures i legítimes. Aquesta no és la qüestió. La qüestió és que, per a determinats juristes, la interpretació de la llei és tan creativa, tan imaginativa, tan retorçada, que avui qualsevol ciutadà pot trobar-se, de cop i volta, davant d’un tribunal sense entendre ben bé el perquè. La por sempre ha guardat la vinya. Per a determinats juristes tots els ciutadans devem ser culpables d’alguna cosa punible mentre no es demostri el contrari. Per remota que sigui la raó, tots som susceptibles d’haver de pagar el preu de la discrepància, el preu de no dur la llengua al cul, i molt específicament si del que discrepem és del gran tabú, de l’Estat Espanyol i de la seva política. Pensem, comparativament, ¿què no faran amb nosaltres si quatre persones pacifistes, honorables i bones com Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart estan empresonats sense haver generat cap tipus de violència? Qualsevol arbitrarietat avui és possible per aquest camí. Perquè se’ls acusa —i condemna d’antuvi— d’haver exercit la violència contra qualsevol evidència objectiva. Reinterpretant abusivament el recte significat de la paraula violència.

A Espanya la violència no només no és perseguida per l’Estat —de fet, és l’Estat qui la va exercir l’1 d’octubre— sinó que ha esdevingut el pretext favorit per perseguir políticament l’independentisme. Davant del fet, històricament insòlit, que la revolta dels Catalans és el primer moviment d’alliberament nacional absolutament pacifista de cap a peus, la violència si no hi és, s’inventa, s’imagina, es fabrica. Es convoca com si fos un fantasma. Fins i tot, se la fa aparèixer gràcies a la manipulació interessada. Ahir Televisió Espanyola va traduir fraudulentament un document de l’ANC en el qual l’expressió “accions valentes” es transforma maliciosament en “acciones violentas”. La repressió contra l’independentisme necessita, reclama, l’aparició de la violència com sigui, la necessita, la convoca, la concita amb totes les seves ganes. La més mínima aparició de violència per part del sobiranisme seria el pretext anhelat per l’Estat per tornar el cop amb la més ferotge de les reaccions, per desacreditar internacionalment la revolució dels Somriures, per inculpar tothom retroactivament. Per empresonar i responsabilitzar a tots els protagonistes del procés d’una violència que reclamen cada dia, com el torero reclama l’envit del toro amb el capot vermell.

Mentre tot això passava, ahir també, el fiscal general de l’Estat Sánchez Melgar, en un discurs a Barcelona va dir que aquest és un “tiempo de rosas”, va parlar de la Rambla de les Flors, de Joan Manuel Serrat i va dir tot de coses fines, tendres i sentimentals. Sense envermellir.