No pot ser que els ciutadans de Catalunya, els independentistes, els espanyolistes i els indiferents tinguin una oferta televisiva políticament tan àmplia i tan serenament lliure. No, no, què ens hem pensat? Vivim en un territori descaradament colonial que ha de ser assimilat a qualsevol preu i, per a aquesta sagrada tasca espanyolitzadora, els nostres mitjans de comunicació públics han de ser idèntics als de la resta d’Espanya. És a dir, poden ser o bé obertament anticatalanistes o discretament anticatalanistes, però en definitiva sempre contraris al fet viu de Catalunya i a la llibertat del poble català. Aquesta és l’estratègia i aquest és el pla. I com que no pot ser que el contribuent català faci el que li doni la gana i triï els mitjans de comunicació que més li agradin, com que no pot ser que la majoria electoral independentista estigui majoritàriament representada en la televisió pública catalana, s’han començat a buscar solucions. Una solució, inútil i ingènua, ha estat la del director de tevetrès, Vicent Sanchis, que s’ha deixat intimidar. Ha intentar calmar les feres del 155 deixant de retransmetre en directe la recent manifestació multitudinària contra els presos polítics, convidant l’admirable humà Jordi Cañas i altres destacats espanyolistes a les tertúlies polítiques de la cadena i, fins i tot, encarant-se ell mateix amb duresa al president perseguit, Carles Puigdemont, en la darrera entrevista que li ha fet. En va. L’altra solució ha sortit de l’eufòric magí d’Albert Rivera, el qual ha decidit impugnar la legítima majoria independentista del Parlament de Catalunya i regalar tevetrès al Senat de l’Estat espanyol. És una idea tan bona que s’hauria de dur a la pràctica sense perdre més temps. Amb acompanyament de la pompa paramilitar de la Guàrdia Civil si és possible. I amb els fitxatges estrella d’Alfredo Urdaci per al telenotícies i de Toni Cantó per al Club Super3. Per aquest camí l’espanyolització dels independentistes està plenament assegurada.

L’admirable Espanya de les autonomies ja no és només una broma sense sentit, ara ja és obertament una comèdia grotesca. Els seus arguments han deixat de suscitar indignació i ara només provoquen tristesa i hilaritat, depèn de l’hora. Mentre hi ha jutges que són incapaços d’identificar i de processar per corrupció algú anomenat M. Rajoy, n’hi ha d’altres que imaginen rebel·lions i sedicions que mai no han existit, fent presos polítics, expulsant exiliats i generant molt de dolor. I en vindran més, tants com podran, perquè l’arbitrarietat ha substituït la llei. Perquè la interpretació de la llei substitueix la semàntica de la llei. Mentre la monarquia espanyola, amb la seva cega arrogància, es desprestigia a ella mateixa cada dia, se’n vol fer responsable unes inofensives cançons d’un raper, Josep Miquel Arenas, Valtònyc. Aquest és el tarannà de l’admirable democràcia espanyola ara com ara, aquest és el recorregut previst. L’Estat espanyol està tocat de mort i, per aquest motiu, ha emprès una embogida, absurda, carrera cap a enlloc. És el preu que l’Estat espanyol està disposat a pagar, el preu del desprestigi internacional del que parlava fa mesos Alfredo Pérez Rubalcaba. Una patriòtica i exaltada carrera que farà tot el mal que sigui possible abans de morir d’inanició i d’estupidesa. Tant de bo l’independentisme polític sàpiga mantenir-se’n ben allunyat. No ens arrossegui Espanya quan caigui.