En plena celebració partidista dels 40 anys de la Constitució Espanyola —positius només si els comparem amb els anys negres de la dictadura i no en clau europea— cal seguir estirant del fil dels fets i dibuixar un panorama complet del període històric que arriba fins avui. No n’hi ha prou amb les opinions autocomplaents i edulcorades, sense crítica, no n’hi ha prou amb l’allau de judicis interessats, comprats per la propaganda del poder, dels que ho han tingut tot pla, dels que han prosperat i s’han instal·lat, i que es podrien resumir amb la famosa frase castissa: “España, casi ná”. Els 40 anys del règim de 1978 han estat molt més que flors i violes, han estat també els anys de la pervivència del franquisme sociològic i dels valors de la ultradreta espanyolista, com acabem de constatar en els recents resultats electorals d’Andalusia. Però que aquestes recents notícies no ens facin oblidar que el franquisme s’ha mantingut i desenvolupat dissimuladament en les principals institucions de l’Estat nacionalista i autoritari. De les principals institucions de l’Estat —forces armades i policials, serveis secrets, judicatura— i del bipartit PP-PSOE que ha governat ininterrompudament durant quatre dècades. No és una novetat d’ara. La ideologia espanyolera d’Aznar, de Guerra, Corcuera, Leguina, Jiménez Losantos, Rosa Díez, Rodríguez Ibarra, Casado, Rivera, Arcadi Espada i de tants altres nacionalistes espanyols no és cap novetat ni cap sorpresa. Dominen l’espai comunicatiu espanyol i han fet tot el possible per homogeneïtzar l’Espanya plurinacional de sempre. L’Estat espanyol i els partits que el governen han violentat i subvertit l’ordre constitucional cada vegada que els ha convingut. Són precisament els que s’omplen la boca de democràcia i de Constitució els que han estat els primers a trair-les en nom de la pàtria, perquè tenen el convenciment que la unitat d’Espanya és un bé superior al sistema democràtic. De manera que Espanya continua essent una democràcia imperfecta i, com més temps passa, esdevé encara més imperfecta, vergonyosa. Per una banda, per exemple, hi ha hagut una àmplia llibertat de premsa, efectivament, però, per altra, s’han tancat diaris, com Egin, o s’han segrestat publicacions. Fa pocs dies, Esteban González Pons deia pomposament que donaria la seva vida per la llibertat d’expressió dels altres, oblidant que va ser el PP el que va fer tancar els repetidors de Tevetrès al País Valencià, cosa que converteix les seves declaracions en una farsa. Des dels vells temps de Vicente González Lizondo, quan el PP valencià va descobrir quina fabulosa màquina d’aconseguir vots era l’anticatalanisme, que aquesta ha estat l’estratègia implantada a tot Espanya per guanyar eleccions. L’anticatalanisme o, el que és el mateix, l’odi al diferent, al discrepant. No han faltat bones paraules en quaranta anys, de bones paraules n’hem tingut moltes, el que han faltat són fets, realitats sòlides a favor de la convivència entre els espanyols i els que no en som. La Constitució no regeix per als catalans quan l’espanyolisme ho decideix. A la pràctica no tenim igualtat davant la llei, ni dret de reunió pacífica, ni dret a la llibertat d’expressió, ni dret a la informació, ni dret a una justícia al marge de l’espanyolisme militant.

El fet essencial és que la darrera Constitució espanyola ha servit més per mantenir privilegis, arbitrarietats i discriminacions que no pas per assegurar una autèntica convivència entre els ciutadans amb passaport espanyol. El pacte constitucional ha estat una estafa, com vam poder veure amb l’Estatut retallat, com veiem cada vegada que guanyen les eleccions els que no volen que les guanyin. Sobre el paper tot és perfecte, però només sobre el paper, com quan la Carta Magna consagra el dret a l’habitatge i, alhora, vivim més desnonaments que mai, alguns amb víctimes mortals. La Constitució ha estat més una arma per a la repressió política, patrimonialitzada pel postfranquisme, que no pas un marc de llibertats i de diàleg, feta més per a l’enfrontament interterritorial que no per a la convivència entre nacions. La llei de lleis proclama que vivim en un estat de dret, però l’evidència quotidiana han estat l’autoritarisme i la repressió il·legal, l’esperit permanent dels GAL. Amb el GAL no és que l’Estat espanyol es posés al mateix nivell que ETA, sinó molt per sota. I és que el GAL i l’aplicació de l’article 155 sobre Catalunya, en definitiva, són el mateix. Parteixen del mateix principi expeditiu: és la mateixa manera de manipular i de destruir la democràcia, de retorçar i de menysprear la llei segons convingui. És la mateixa manera abusiva de gestionar l’Estat, al marge de la legalitat democràtica internacional. Tant és que els adversaris de l’Estat utilitzin la violència o no, la resposta és sempre la mateixa. El GAL va ser terrorisme d’Estat i el 155 terrorisme, de baixa intensitat, afortunadament sense víctimes, però igualment ha estat terrorisme d’Estat. El famós article 155 de la Constitució, en cap cas, no faculta l’executiu de Madrid per esclafar cap autonomia tal com es va fer però, al capdavall es va fer, seguint el principi de la impunitat i dels fets consumats. Cap representant electe pot ser privat dels seus drets polítics i, com hem vist, és exactament el que es va fer i el que es continua fent. El mateix podríem dir en tants i tants altres casos que res no tenen a veure amb el conflicte independentista: la persecució de pallassos, l’atac sistemàtic a les cultures espanyoles diferents de la castellana, l’acarnissament damunt de ciutadans com el raper Valtònyc, avui a l’exili només per haver cantat cançons antisistema. És igual que la Constitució espanyola digui tal o qual cosa si, a l’hora de la veritat, els intèrprets de la llei, abusant de la semàntica i del sentit comú, fan dir al text exactament el que ells volen. Als legalistes de tota condició caldria recordar-los que el paper tot ho aguanta i que George Orwell va escriure per denunciar la manipulació del llenguatge en les dictadures amb aparença de democràcia.

I què direm de l’11-M? I què direm dels atemptats de la Rambla i Cambrils? Podem estar segurs que els serveis secrets espanyols, que la policia secreta, que les clavegueres de l’Estat n’estan completament al marge? Com pot ser que el famós imam de Ripoll fos un confident de la policia espanyola i que s’intentés embrutar el bon nom dels Mossos de l’Esquadra responsabilitzant-los de negligència durant els atemptats? Un gran cínic com Miquel Iceta negaria de cap a peus el que dic en aquest article. Però és que ell, recordem-ho, treballava en un càrrec molt important per a la Presidència del Govern del PSOE, a l’ombra, durant els temps del GAL, i recentment ha estat ell un dels principals organitzadors de l’aplicació de l’article 155 contra la Generalitat de Catalunya. Passin un bon dia. I pensin realment si això de la Constitució espanyola és tan admirable com diuen algunes persones imaginatives.