¿Què hauria dit la premsa si el ministre Zoido s’hagués presentat després de l’atemptat islamista de Barcelona, d’aquest atemptat religiós, amb un rosari a la mà i decorat amb tot d’escapularis catòlics? ¿Què hauríem dit si Binyamín Netanyahu, després d’un atemptat a Israel, s’hagués presentat amb un filacteri lligat al cap i un altre al braç esquerre per fer ostentació, com els fariseus de la Bíblia, d’una religiositat jueva radical? Exactament això és el que va passar abans d’ahir a Ripoll quan el president dels fidels de la mesquita de Ripoll, Alí Yassine, un senyor que no és clergue, es va presentar davant de les càmeres dels mitjans de comunicació amb un vistós zabiba enmig del front. Mentre deia amb paraules que no sabia res de l’extremisme religiós de l’imam de Ripoll, que ell no hi té res a veure, amb el llenguatge no verbal adreçat només per als musulmans, amb aquesta marca fosca anomenada zabiba, negra, enmig del front, estava dient una altra cosa, encara més important, i és que ell és dels durs, que forma part dels més religiosos, dels més extremistes. ¿Hauria pogut afirmar lliurement el contrari, que estava a favor de l’atemptat, algú s’ho esperava? Va dir el que volíem sentir. El zabiba —de l’àrab زبيبة — vol dir literalment pansa, raïm sec, és una marca cosmètica que exhibeix una religiositat desfermada, gairebé inhumana. Vol fer creure que té el front negre de tant resar dia i nit, de tan fregar l’entrecella amb l’estora de l’oració. Que com que no és un simple creient sinó un supercreient, l’hipòcrita musulmà no fa les cinc pregàries obligatòries preceptives d’aquesta religió tan estupenda, tan moderna i civilitzada, tan compatible amb la democràcia, que diuen que és l’islam. No en té prou i es comunica constantment amb Déu, el Clement, el Misericordiós, com a mínim trenta-quatre vegades al dia segons els manuals de doctrina mahomètica. Té fil directe amb Déu. Suposo que aleshores no queda gaire tremps per treballar ni per obrir la ment a altres realitats.

         L’islam —que no és una religió que vulgui dir pau sinó submissió, és a dir, creença acrítica— és també una ideologia d’intolerància com totes les altres creences espirituals del planeta, com ho és el catolicisme que tan bé i tan malament coneixem. Una intolerància que neix del convenciment de ser dels escollits, només uns quants, de tenir el monopoli de la veritat, només els teus, de pertànyer a la banda dels bons, de ser del partit de l’únic Déu veritable. Encara que s’hagi volgut oblidar, els capellans catòlics trabucaires de les guerres carlines bé van existir i bé que mataven tot i que, en teoria, el cristianisme és un missatge de pau. ¿Algú ha calculat quants morts ha fet el cristianisme? No podem oblidar les croades ni el carnatge de la Guerra Civil qualificat també de Santa Croada per l’Església, on els catòlics no només van fer la guerra sinó que la van guanyar al costat dels falangistes. Catòlics com l’arquebisbe Omella, que duu el distintiu vermell del cardenalat, el que recorda els màrtirs, les víctimes, els que es van sacrificar per la religió, els morts del seu bàndol. Amb aquest distintiu partidista, amb aquest compte pendent, amb aquest recordatori de l’ofès permanent, va gosar parlar en nom de tota la societat i va reclamar unitat. O el que és el mateix, adhesió a la idea d’Espanya perquè l’independentisme és manipulació política i el nacionalcatolicisme espanyol és tan natural com l’aire que respirem, segons aquest religiós tan qualificat. L’única autoritat que no ha estat votada de totes les que eren presents ahir a la Sagrada Família. El representant dels religiosos. Aquestes curioses persones que creuen en els miracles que tot ho arreglen amb un sospir diví, que quan Déu vulgui obrirà les aigües del mar Roig per fer passar només els seus i farà ofegar, farà matar, assassinarà, en definitiva, els soldats del Faraó, els enemics. Ja va dir el papa Benet XVI que l’enemic dels cristians no és l’islam sinó els laics, els ateus, els que vivim sense un Déu que ens vetlli.

         I no cal oblidar tampoc aquesta altra petita religió, de baixa intensitat, aquesta altra secta dogmàtica, perillosa, intel·lectualment insostenible, que és la pedagògica. Ningú no els demana responsabilitats. Aquests educadors i educadores, escolars o dels serveis socials, que es pensen que poden manipular els nois amb més eficàcia que l’imam de Ripoll, sepultat pel que es veu sota cent vint bombones de butà. Aquest educadors que diuen que saben el que fan amb les nostres criatures i que els han transmès valors, actituds i normes. Que els han format, com el terrissaire que forma un càntir. Que poden dissenyar bons ciutadans només amb bones intencions, sermons laics i bells discursos. Que el món és tal com el pinten els dibuixos animats de Heidi. Que poden canviar, ells i elles, tot sols, la complexa, contradictòria, naturalesa de l’ésser humà i transformar-los a tots en angelets. No he sentit ni una sola veu autocrítica sobre el mètode que fan servir, ni he vist tampoc que callin avergonyits. Aquí els teniu, doncs, els vostres, els nostres angelets.