La primera notícia que vam tenir dels presos, durant molt de temps, va ser la fotografia que ha donat la volta al món, abans de l’anunci de la vaga de fam. Estupefacte, com moltes altres persones, del que estava veient vaig escriure aquest tuit: “De què collons riuen els presos polítics de la foto? Ens hem tornat tots ximples?”. Naturalment, es va produir una allau de reaccions en contra, una cataracta de piulades a favor del somriure que exhibien els represaliats de l’estat espanyol, sempre farcides d’una cursileria insofrible, d’una melassa sentimentaloide ben espessa, ben barrejada amb tota mena de grossos insults. Els cursis del nostre país són així de contradictoris: primer defensen els somriures i l’amor universal però s’enfaden fàcilment quan discrepes. Parlen de llibertat d’expressió però creuen que l’independentisme ha de ser com una secta, on només és ben vista la unanimitat. Reaccionen amb molta mala llet quan algú els treu del seu paradís artificial de sucre, quan se’ls qüestiona la il·lusió en què viuen, la il·lusió dels sentiments xupis a flor de pell, la fantasia de la bona gent i els bons cors, les postes de sol, la música de violins, les emoticones i els petonets de la iaia. Reaccionen com els drogats sense la dosi. Tant hi fa que estiguem vivint una ferotge guerra mediàtica sense entranyes, tant hi fa que la fotografia sigui un greu error comunicatiu per a una eficaç internacionalització de la causa dels presos polítics, per denunciar la injustícia que suporten, fa més d’un any. Tant hi fa que molts estiguem defensant-los a peu i a cavall, en tot moment, i que la nostra feina sigui entrebancada per un error, per haver fet la fotografia sense pensar-hi gaire.

La fotografia que no té res de personal ni de privada, no és una imatge en la qual els figurants tinguin el dret a fer el que vulguin, sense més ni més. És l’única fotografia recent dels nostres representants polítics, dels diputats electes del Parlament de Catalunya que representen, tots junts, la nostra nació represaliada, perseguida i encadenada. Ells són la imatge de la Catalunya oprimida i no hi ha cap raó per somriure, cap motiu per estar content, per estar ballant sardanes ni explicant facècies. Almenys en aquesta foto. De la mateixa manera que no somreia cap membre del Govern de Lluís Companys en les diverses instantànies fetes durant el seu captiveri. Quan avui molts governs d’altres països es pregunten —a mi mateix m’ho va demanar un ambaixador— si realment els catalans volem la independència o, tot plegat, és una simple estratègia per aconseguir un millor finançament autonòmic, ¿quina resposta està donant l’independentisme amb imatges com aquesta? ¿Quina credibilitat té la revolta dels Somriures si no podem parar de somriure, com si fóssim el Joker?

El somriure en les fotografies, culturalment, s’ha convertit en una autèntica obligació social, en una imposició de felicitat forçada de cara a la galeria. És la felicitat que trobem a la publicitat que ens manipula, als mitjans que proclamen la correcció política. Mireu ara els consells publicitaris previs a Nadal i comprovareu que ens estan venent una felicitat que tothom voldria comprar, si és que primerament es pogués vendre. Si, en canvi, fem un cop d’ull a les fotografies antigues veurem que gairebé ningú no somriu, ni fa cap ganyota, amb alguna excepció com les dues glorioses imatges que es conserven de l’escriptor Joaquim Ruyra i que són extraordinàries precisament perquè hi riu i fa llengots. Encara no havia fet estralls l’immoral anunci de la Coca-Cola i el somriure. Si comparem les nostres imatges domèstiques d’avui amb les dels nostres avis i besavis veurem que, mentre nosaltres, tots, fem exhibició d’una felicitat casual, instantània, que tots sabem que no té gaire solidesa, els nostres avantpassats fan un posat de severa dignitat, de contenció i mesura, probablement també poc autèntiques. No cal dir que si es tracta de dirigents polítics antics, les imatges que en conservem són gairebé sempre serioses. Els reis, presidents, polítics, no somriuen perquè la política no és cosa d’alegria. Amb l’excepció, notable, de l’entranyable fotografia del cartell electoral de les eleccions del 16 de febrer de 1936 d’un president Macià que somriu paternalment i tendra, tot mirant enrere. És una imatge del president que subratlla la nostàlgia del polític que feia pocs anys havia desaparegut i, en aquest context, sembla clara la necessitat d’exhibir aquell afectuós, familiar, somriure. El somriure no ha de ser pres a la lleugera en les imatges de transcendència política. Perquè la política també són emocions. Deixarem per a un altre dia l’absència de somriures de les imatges de Crist, el somriure de Buda, el de la Gioconda, els somriures de Rembrandt i el de l’escultura d’Houdon, que representa un Voltaire murri i ple de saviesa. També parlarem del somriure del logotip de Convergència Democràtica de Catalunya, pràcticament una emoticona. Si hem de riure, collonut, però primer que ens diguin de què estem rient.