Anar-nos empenyent fins llençar-nos al mar. Fer-nos fora del nostre país, destruir-nos com a societat, ofegar-nos d’una punyetera vegada. El projecte que l’espanyolisme té per a Catalunya és el mateix de sempre, ara potser a través d’altres mitjans, però sempre com a punt de referència l’estat nació francès, apoteosi del centralisme i del genocidi cultural, del genocidi del diferent. Amb crema de llet i bon vi, això sí, però genocidi cultural en definitiva. Espanya vol ser França però Catalunya no li deixa, s’han de fer fotre. I vet aquí que el poder polític espanyol, quan pot, es decideix a governar contra una part d’Espanya, la dels catalans, deslleialment contra la lletra i l’esperit de la Constitució Espanyola, contra la igualtat davant de la llei, contra el dret a sufragi actiu i passiu, conta la llibertat, contra el respecte i preservació de les minories nacionals. Contra la seva riquesa cultural. Espanya mai no ha estimat el seu patrimoni cultural, sempre s’ha deixat espoliar, mai no ha estat un país de lectors ni de consumidors culturals. Avui tampoc.

Diuen que pintura de Miró és un bé cultural que tothom vol preservar, com la de Dalí, com la gòtica catalana, com l’arquitectura de Gaudí, com el modernisme de Barcelona, però quan arribem a la llengua catalana aleshores no, aleshores ja no. La llengua catalana no els interessa, perquè pensen que el millor que podria passar-li a Espanya és que el català fos esborrat del mapa o reduït a la mínima expressió. Quan es contempla el mapa lingüístic de l’Espanya actual es constata que allà on no existeix un protagonisme determinant del catalanisme polític la llengua catalana té greus problemes de pervivència. Allà on el catalanisme polític no és votat massivament, el projecte cultural per a la llengua catalana és exactament el mateix que el que França ha aplicat a la Catalunya Nord. La mort. Com si la mort d’una llengua de deu milions de parlants ens aportés algun benefici. I allà on el catalanisme polític no existeix s’ha establert una nova societat provinciana, sobrevinguda, colonial, esmorteïda, marginal, econòmicament derrotada. Fixeu-vos en Perpinyà, que fou la segona ciutat de Catalunya, la més dinàmica i rica, la culturalment més determinant de la nació després de Barcelona. Mireu-la ara. No només han sortit perdent-hi els nord catalans, també els francesos.

Primer hem hagut d’acceptar que qualsevol persona anticatalana, com ara posem per cas la filla del policia, Inés Arrimadas, només pel fet que vivia a Catalunya, fos considerada catalana de ple dret. Sí, era catalana, d’acord, però ara es veu que ja no ho és, perquè això de ser català per ells és tan poca cosa, que és com una samarreta que et poses o et treus segons et convingui. No passa res, que digui el que vulgui, si és catalana, doncs ella sabrà. I després comencen a inventar-se que la llengua espanyola és tan catalana com la catalana, que a Catalunya sempre s’ha parlat el castellà, contra qualsevol evidència històrica, científica i de sentit comú. Com si Catalunya no hagués estat fins a la Guerra Civil una societat monolingüe en català. Com si no veiéssim que el que pretenen és substituir el català pel castellà, amb l’excusa que tant una llengua com l’altra són ben catalanes. Com si els xinesos mandarins o els tamazigs que viuen entre nosaltres no tinguessin el mateix dret de dir que el xinès o el tamazig també formen part de la llengua i la cultura catalanes. Feu el favor.

A Espanya si no estem disposats a pagar i callar, el millor que podríem fer, ens diuen, és marxar

I és clar, hem arribat al punt on s’havia d’arribar, fatalment i enganyosa. Quan hi ha persones que pensen que els catalans que viuen completament al marge de la cultura i la llengua catalanes són tan-tan-tan catalans com els altres, aleshores, projecten el cop de gràcia. Els catalans que no parlen català, els catalans que no voten opcions catalanistes, són els autèntics catalans. Sí, home, fixa-t’hi. Són els que obeeixen les lleis, els constitucionals, els demòcrates, els ciutadans admirables, un compendi de bondats. Si els independentistes estem tan-tan-tan malament dins d’Espanya, per què no fem el fotut favor de fotre el camp? Per què no marxem a l’exili, per què no li anem a fer companyia a Carles l’Ardit, a Carles el Gran a Bèlgica? A Espanya si no estem disposats a pagar i callar, el millor que podríem fer, ens diuen, és marxar. Ens ho diuen pel nostre bé, eh? Si una mica més de la meitat dels habitants de Catalunya fotés el camp hi hauria molt més espai per a ells. Tot seria molt més plàcid i agradable. I sobretot ja tindrien el que volen, que no són pas les pintures de Miró ni el modernisme de Barcelona. Es quedarien amb la fabulosa riquesa de Catalunya, més del 22 % del PIB espanyol, tornarien a fer el mateix que van fer a Amèrica, a Filipines, a Portugal, a Holanda, a Bèlgica, a Itàlia. Sense adonar-se, els grandíssims cretins, que és la gent, tota la gent de Catalunya, la gent que treballa, que innova, que conviu i que parla català, sigui o no sigui la seva llengua materna, que és aquesta gent l’única i formidable riquesa de Catalunya.