Li acostumen a dir a Jair Domínguez, del programa televisiu Està passant, que el fotran a la presó qualsevol dia. Ai, fan riure tota aquesta genteta esverada, pessimista, negativa, impacient. Són els agents de la por. Persones que ho volen tot controlat i pla, aquí i ara, immediatament. Persones molt espavilades que no han fet mai cap independència, que tampoc no han fet ni un ou ferrat, però que van i t’asseguren que anem molt malament, s’hi jugarien la vida, persones que són aproximadament les mateixes que, en un partit del Barça, no ho acaben de veure clar encara que l’equip de Messi vagi guanyant per quatre punts de diferència. Són maneres de ser i una de molt catalana i habitualíssima és la de malpensar, la d’anar per la vida tan advertit, tan desil·lusionat, tan apallissat, tan escarmentat, que mai cap desgràcia ens pugui sorprendre. L’ésser humà català acostuma a veure-ho venir tot en matèria de desgràcies, accidents, plagues egípcies i cataclismes còsmics, de la mateixa manera que l’ésser humà colonitzador de les Espanyes fa veure que no té dubtes i exhibeix una falsa superioritat, la falsa seguretat que és la del fanfarró que té la víctima lligada de peus i mans i que va amenaçant-la amb una arma. Com més òbvia i segura, espanyolets, espanyolassos, espanyolius, com més satisfactòria veieu la imminent victòria damunt de l’independentisme català, més evident és que esteu atrapats en un món irreal, enverinats de la vostra pròpia propaganda. El món real no és gens satisfactori, ni fàcil, ni amable, com sap perfectament l’independentisme i com sembla que ignora l’espanyolisme rampant i confiat. Com més clarament vegeu la superioritat espanyolista, armada fins a les dents sota la bandera de l’article 155, més us hauríeu d’adonar que esteu somniant. Perquè el món real no és mai clar ni obvi. El món real està farcit de complicacions estimulants i de sorpreses brutals. Com que mai no heu hagut de lluitar per la vostra supervivència com a nació, com que mai no heu hagut d’espavilar-vos, no en teniu ni punyetera idea del que us estic dient, germans peninsulars, caïms.

L’independentisme ja no té res per perdre i li és igual esperar els anys que calguin, a diferència d’Espanya que voldria eliminar ràpidament la voluntat democràtica de separar-se de l’Estat. Com més repressió i més càstigs, com més autoritarisme, com més propaganda espanyolista, més augmenta la intenció de vot partidària de la independència de Catalunya. Poden suprimir la Generalitat i prohibir els partits polítics separatistes. Poden tancar diaris i prohibir la llibertat d’expressió però no evitaran l’inevitable perquè ningú vol viure en aquesta Espanya tan bonica que us està quedant, en aquesta Espanya tan manifestament millorable. L’independentisme s’està convertint en el pretext de tots els mals, en l’excusa perfecta per justificar tots els fracassos, en la gran mentida en la que només creuen els espanyolets, espanyolassos, espanyolius. Només cal veure el que ha passat a Andalusia. Si després de trenta-sis anys de govern ininterromput del PSOE la regió continua essent a la cua d’Europa, una de les més pobres i amb més atur de la Unió, ¿el vot a l’extrema dreta és culpa de l’independentisme o de l’incompliment sistemàtic dels compromisos electorals de la socialdemocràcia i de l’eurocomunisme? Si el PSOE avui persegueix i combat per tots els mitjans Carles Puigdemont i, en canvi, premia Josep-Antoni Duran i Lleida, l’arximandrita del Palace, amb un sucós càrrec a Aena, ¿quina credibilitat li queda a aquest partit que es fa dir obrer? Exactament la credibilitat de monsenyor Iceta, canonge i pastisser. Mai no el trobareu gaire lluny de la pasta mentre elabora bonics sermons sobre els pobres i les classes desfavorides. Mai no el trobareu gaire lluny de la senda dibuixada per Narcís Serra i José Montilla, tots dos grans amics d’Espanya i de la humanitat, però més encara dels bancs com ens ha assegurat l’indiscret agent José Manuel Villarejo. Us enganyen els que s’emboliquen amb la bandera, els que fomenten l’anticatalanisme, germans peninsulars, caïms. I com us deia, ni punyetera idea.