Ahir a Brussel·les la República catalana va ser plenament belga i europea, internacional i internacionalista, perquè encara que la Pinta, la Niña i la Sáenz de Santamaría ens assegurin que som europeus perquè som espanyols, ens enreden pla. El cert és que si no fos per Espanya Catalunya seria encara molt més Europa, que si no hagués estat per les fronteres tancades del franquisme, pel tradicional aïllacionisme espanyol, per l’amplada de ferrovia espanyola, si no hagués estat pel “que inventen ellos”, si no hagués estat pel DNI i el passaport del Regne d’Espanya no ens faria vergonya presentar-nos pel món transvestits, transsexuats, transformats en el que ni som ni volem ser. Només cal veure quina societat més cosmopolita i plurilingüe és avui l’espanyola, quina societat més europea. Amb el meu passaport graciosament atorgat per una policia que apallissa el contribuent, amb el meu xamós passaport que va decorat a l’interior amb les Tres Caravel·les de Cristòfor Colom, amb la ruta del gloriós descobriment d’Amèrica que tanta felicitat i tanta alegria van proporcionar a la Humanitat, a mi em fa morir de vergonya. Sobretot quan viatjo a l’Amèrica espanyola, a Holanda, al Marroc, a qualsevol país on Espanya ha deixat tants bons records i tant de progrés, tanta civilització. Perquè es pot ser espanyol amb una mica de sentit del ridícul, sense caure en l’exhibicionisme supremacista més tronat, perquè es podria tenir una miqueta de distància amb un inacceptable imperialisme que, afortunadament, fa molt de temps que es va acabar fora de Perejil i de Catalunya.

El que ahir es va viure a Brussel·les va ser el desembarcament massiu d’uns “espanyols” que, per primera vegada en la història, arribaven en so de pau a Flandes, per reclamar democràcia, que es movien lliurement per la capital d’Europa perquè són a casa seva, perquè només des de l’europeisme més profund es pot reclamar a la Unió que intercedeixi en el conflicte hispano-català. Això també és la primera vegada que passa en la història d’Europa. Perquè només des de l’europeisme més convençut té sentit exercir la severa crítica a les institucions i als màxims dirigents polítics de la Unió. Perquè tothom sap que l’independentisme transgredeix la llei espanyola perquè la llei és irreformable.

El que ahir es va viure a Brussel·les va ser el desembarcament massiu d’uns “espanyols” que, per primera vegada en la història, arribaven en so de pau a Flandes

D’això va parlar ahir amb lucidesa, amb escalf, amb tremp el president Carles Puigdemont. Carles l’Ardit, Carles el Valent, Carles l’Astut, el president que ha sabut internacionalitzar la causa catalana força més que el president Macià i alhora ha estat inflexible en l’exercici de la no-violència. El seu discurs d’ahir va ser històric, elegant i ràpid, majoritàriament en català perquè el català és una de les llengües fundacionals del continent, almenys des del rei En Jaume, encara que no sigui encara oficial, com ho és el maltès. Perquè els arguments de Puigdemont poden, naturalment, no ser compartits, però són enraonats. Perquè el president enraona i raona i parla abrandament de la injustícia d’un sistema democràtic espanyol que, per una banda, permet als independentistes demanar la independència però, per l’altra, no dur-la a terme després d’haver guanyat les eleccions. Ahir Puigdemont va esborrar el somriure de suficiència dels espanyolistes catalans que somnien en guanyar les eleccions, va esborrar el somriure nerviós de Santamaría, la gran amiga de Catalunya segons ella mateixa. Només segons ella mateixa. Els amics de Catalunya són els volen i trien els catalans i, si més no per als milers de manifestants de Brussel·les, el gran amic de Catalunya, avui és el seu president legítim, Carles Puigdemont. El Molt Honorable va dibuixar enèrgicament una veritat que és més europeista que l’europeisme oficial, perquè és una veritat que reclama el protagonisme de les nacions europees per damunt dels Estats, perquè l’essència d’Europa són les seves arrels nacionals. Puigdemont va tenir ahir a Brussel·les la força dels grocs vius de Joan Miró, del contundent paisatge del Cap de Creus, de l’extensió eterna de l’Ebre cabalós, del gòtic flamejant de la Seu Vella de Lleida, aquesta força audaç i vertadera de Puigdemont va despullar el cinisme de Juncker, el cinisme dels que fan el sord, el cinisme dels que no donen la raó a l’independentisme català precisament perquè saben que la té. Ni els que més admirem el president sabíem que podia fer un discurs tan net, tan adient, tan empàtic, tan digne. Que duia a dins una imatge tan serena i catalana, tan europea per al nostre país. Gràcies, Carles, quin un, quin peça, quin viu, quin senyor president.