Per més que es mirés, tampoc ahir no es va veure cap més figura política amb la serenitat, la intel·ligència, la dignitat i l’astúcia del president Mas. Ni amb més valor. No és que els grans homes no plorin, ni somiquin, el que passa és que els homes fets i drets com Artur Mas no ploren, no fan figa, per amor propi, per capteniment, perquè s’emocionen per dins o perquè ja vénen emocionats de casa; pel que sigui però no deceben. Ja li podeu posar totes les oriflames al vent que vulgueu, condecorades amb un estel solitari. Mas sap que en qualsevol moment la història se’ns pot precipitar a sobre, que la raó panteixa en els discursos i que valem més pel que no som que pel que som, que valem sobretot per l’entusiasme que fem sentir en els altres que ens acompanyen. Som independentistes perquè no podem ser una altra cosa i precisament perquè abans sí que vam ser una altra cosa, la que fos, perquè desconfiem dels líders purs de les mans netes o moralment superiors de la revolució proletària. Alguna cosa així me li deia el president Companys, a un periodista del Times de Londres, en plena guerra civil, per fer-li comprendre com un burgès com ell feia pinya amb anarquistes i comunistes: “Els interessos de les classes mitjanes avui coincideixen amb les dels més desfavorits”. Són els mateixos motius que van dur un bon dia Artur Mas a conduir la dreta catalana fins a l’independentisme. A reconèixer públicament que la gent d’ordre i de possibles, aquesta gent que creu en el sistema mètric decimal, en la propietat privada i en la nàutica havia de viure en el mateix país que tots els altres. Que havia de compartir algunes maneres de raonar amb l’altra meitat del país.

Mas va esborrar el somriure perdonavides d’Arcadi Espada, quan va fallar el sunsilk de Cayetana Álvarez de Toledo quan es va produir la topada

Ahir es va veure clar que el president Artur Mas raona bé, amb sentit comú, homologable al de qualsevol disconforme, el de qualsevol polític inquiet o de responsable malcontent amb el fracàs de la socialdemocràcia i de l’estat de dret. El seu discurs polític va ser enèrgic, ràpid i generós en idees, en paraules, en raons que se seguien les unes a les altres com se segueixen entre elles les lluminàries. Va ser aleshores quan Mas va esborrar el somriure perdonavides d’Arcadi Espada, quan va fallar el sunsilk de Cayetana Álvarez de Toledo ―que fins i tot una descendent del carnisser dels Països Baixos, del duc d’Alba, hi havia ahir a la sala― quan es va produir la topada. Va ser quan raonava l’antic president de la Generalitat sobre l’acusació de desobediència i es feia a ell mateix una pregunta: “¿Com pot ser que el Tribunal Constitucional no fes res per fer complir la seva resolució?”. Era una pregunta retòrica. Una pregunta que, com sap tothom amb una mínima cultura no es contesta, no ha de ser contestada, precisament per això, perquè és retòrica, perquè qui està parlant se la fa a ell mateix. És el que us dirà qualsevol lingüista al que pregunteu, una manera legítima, útil, de parlar.

Però contràriament a la pragmàtica històrica, als usos de la retòrica judicial romana, de Ciceró a sant Tomàs Moro, per citar-ne només a dos, al Diccionario de Autoridades de la Real Academia, al Quixot i a Xècspir sencer, don Jesús María Barrientos Pacho, president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, va ordenar al president Mas que no fes preguntes perquè en la seva qualitat d’acusat no podia fer preguntes, només podia proferir respostes. Tothom va quedar atònit davant d’aquella suspicàcia injustificada, de la manca d’horitzons d’un jurista indiferent a les bondats i als tresors expressius del llenguatge. Tota una civilització basada en la interpretació i l’exegesi (fonamental per a l’exercici de la justícia) i enfrontada amb el sentit literal, va quedar aleshores amb el cor fred, allà, sí, allà davant de tothom, el cadàver del seny amb unes quantes llances d’intolerància clavades damunt del pit. Mentre el president Artur Mas dibuixava una veritat amb la força de les conviccions i de la cultura, un funcionari protagonitzava una enèsim episodi goyesco, espanyolíssim, etern, machote. Perquè qui mana pot fer callar.

Mentre Mas dibuixava una veritat amb la força de les conviccions i de la cultura, un funcionari protagonitzava un enèsim episodi goyesco, espanyolíssim, etern, machote

Arriba un moment en què ja no es tracta d’Espanya, ni de la independència, ni de re. És una fartanera colossal, còsmica, davant de la impunitat d’un grotesc que no s’acaba. Joanot Martorell, mestre d’escriptors i que també va tenir molts i molts plets, al Tirant lo Blanc, fa penjar uns quants advocats de les portes de la ciutat de Londres per convidar-los a oferir solucions polítiques a un conflicte entre gremis. El duc de Lancaster els penja perquè han pervertit el sentit noble del llenguatge.