Ahir el judici del Tribunal Suprem, la tragicomèdia del Suprem, el càstig anunciat que estan empaquetant al Suprem per a tots nosaltres, va iniciar les grotesques declaracions dels pèrits. Faria riure si primer no fes plorar. Ens volen mirar de convèncer que s’avaluen uns fets amb una hipotètica distància professional, amb una freda, objectiva aportació tècnica que no ho és perquè no ho pot ser. De vegades perquè la declaració no aporta res de nou, com la no violència de l’actuació pública dels Jordis. D’altres, perquè la informació que s’introdueix no és gens tècnica, com la malversació de cabals públics, absolutament desvinculada de la realitat. És lamentable constatar que, a mesura que avança el judici, la retòrica que s’utilitza en la suprema sala s’assembla cada vegada més a la retòrica de Michael Corleone, a la famosa sentència “it’s not personal, it’s just business” que se sol traduir com “no és personal, només són negocis”. La frase és punyetera, miserable, mentidera, terrible, i vol dir que quan et tallen el coll no va per tu sinó que te’l tallen per motius aliens a la voluntat dels executors, per motius estrictament professionals, per motius que no tenen res a veure amb tu com a individu. És comprensible. Quan li van tallar el cap a Lluís XVI, legalment monarca legítim de França, primer el van rebaixar a ser simplement el ciutadà Louis Capet, el senyor Lluís com si diguéssim, i ho van fer per distingir la persona individual del que ell encarnava, l’odiosa monarquia absoluta per voluntat de Déu. Un any després va ser el cap de Maria Antonieta el que va rodar. Per intentar netejar-se la consciència del magnicidi els revolucionaris ho van fer tot legalment, tot professionalment, tot de manera tan asèptica, tan neta i polida, que van fer servir la guillotina, el primer gran invent per matar de manera industrial, per matar de manera que no fos personal sinó a l’engròs.

Aquest qüento és molt antic. Durant les guerres de religió, a Praga, van iniciar una tradició local, molt professional, encara més espectacular que la gillette francesa, i el 1419 ja havien llençat set regidors de l’ajuntament per una finestra ben alta. Es coneix com la primera defenestració de Praga. El 1483, van continuar matant més regidors i també els van fer saltar per allà mateix. El 1618 hi van tornar, llençant per les finestres del castell de Hradčany tres representants imperials, que se salvaren perquè van caure sobre un munt de fems acumulat al fossar. I el 1948 encara van defenestrar Jan Masaryk, l’únic ministre que no era comunista. En cap d’aquests esdeveniments històrics mai no es va admetre que fos un càstig personal. Però, de fet, sí que ho va ser perquè a través dels guillotinats o dels homes que volaven pels aires el que es pretenia era castigar-ne molts altres, perquè servís d’escarment, d’amenaça, d’advertiment, d’exercici de terror. El terror no és el que experimentes quan veus una pel·lícula de fantasmes sinó quan no saps si els teus fills es moriran de gana o si creixeran sense pare o mare. Castigant una mare o un pare castigues tota una família. Quan es diu, solemnement, que els presos polítics no estan essent perseguits per les seves idees polítiques, que són a la presó només per delictes comesos durant l’exercici dels seus càrrecs de representació pública, diuen una mentida tan grossa com la lluna. El que s’està fent és exactament això que neguen, estan castigant els cabdills per mirar d’acollonir tot un poble. Per disciplinar tot un col·lectiu que ha de ser reprimit, agenollat, maltractat. Ens van pegar el primer d’octubre i ara continuen pegant-nos a través dels presos. Per això tots els presos polítics són representants polítics o líders populars. Perquè no tenen manera de castigar-nos a tots i pensen que així, amb els presos polítics i algun altre ensurt judicial a periodistes i funcionaris ja quedarem tots prou intimidats. Al cap i a la fi, diuen que els catalans som molt covards. I és curiós que quan pronuncien aquesta frase no diuen “alguns catalans”o “només els independentistes”.

Aquest qüento és molt antic. I és bastant elemental, encara que hi hagi gent tan espantada que no ho vulgui veure. Qualsevol manual del terror diu això mateix, per evitar el motí, per avortar una revolta, el millor remei és la decimació. O també anomenada delmació, el que practicava l’exèrcit romà: se seleccionaven a l’atzar deu de cada cent soldats i se’ls castigava severament per evitar que s’insubordinessin tots. El judici del Suprem és el que en termes legals es coneix com una delmació i només pretén el que pretén qualsevol delmació. No pas administrar justícia sinó sufocar la revolta contra el domini, en aquest cas el domini espanyol. Marc Licini Cras va utilitzar aquest mètode per assegurar-se l’obediència dels seus soldats durant la persecució de l’esclau rebel Espàrtac. I a la pel·lícula Camins de glòria de Kubrick, ambientada durant la Primera Guerra Mundial, s’afusellen tres soldats, escollits a l’atzar, perquè obeeixi un exèrcit sencer. Diuen i ens fan entendre que no és personal, que només són negocis, citant el film El Padrí. Però si haguessin llegit la novel·la original de Mario Puzo podrien haver trobat aquest fragment que ho diu molt clar: “no t’equivoquis. Tot és personal, fins i tot el més senzill i menys important dels negocis. En la vida d’un home tot és personal. Fins i tot el que en diem negocis és personal.”