Un exemple admirable de català nou, d’home perfectament integrat en la societat d’acollida, és el policia nacional retirat Nemesio Fuentes, veí de Sant Joan de Vilatorrada. El senyor Fuentes va donar ahir unes quantes lliçons als savis del Tribunal Suprem: el senyor jubilat va fer explícites, amb el seu model biogràfic individual, algunes lleis sociològiques universals que sembla que no volen tenir en compte, però que són autèntiques lleis que superen el temps i l’espai. Lleis eternes que sempre seran vigents, quan la legislació actual esdevingui una ruïna de la història i ningú no recordi el pare de la nena. Que l’immigrant sempre aconsegueix deixar de ser immigrant quan s’identifica amb la societat d’acollida, fins a tal punt que no es pot establir cap diferència digna d’esment. L’immigrant no pot ser immigrant indefinidament, això ho sap molt bé la meva mitja família mexicana, descendents de Josep Soler-Vidal, amb els qui l’espanyol també és una llengua espontània de relació. Com passa amb l’adorable Francina Carner, neta del poeta Josep Carner, amb qui el català se’m fa incòmode passada una estona. Que el senyor Marsillach esdevé madrileny perquè la seva realitat és Madrid a partir d’un determinat moment. Que el senyor Sarkozy esdevé francès encara que procedeixi d’un senyor hongarès, Pál Sárközy de Nagy-Bocsa i d’una senyora mig francesa i mig grega, jueva sefardita, Andrée Mallah. Que l’actual president dels Estats Units és d’origen alemany, i que el cognom és Trumpf. Que Obama és el nom d’un altre president nord-americà de la mateixa manera que Montilla és un nom perfectament català perquè és català qualsevol cognom. Només cal viatjar una mica per veure que la normalitat és aquesta, l’adaptació a l’entorn, i que els orígens gloriosos, una pura entelèquia grandiloqüent per a cursis com Cayetana Álvarez de Toledo, la qual, com un salmó, vol retornar a uns orígens aristocràtics. Com si els grans aristòcrates no s’adaptessin sempre a nous països, com han fet sempre els Habsburg polimorfs.

Diu Pascal (Pensaments) que “le moi a deux qualités ; il est injuste en soi, en ce qu’il se fait le centre de tout ; il est incommode aux autres, en ce qu’il le veut asservir ; car chaque moi est l’ennemi, et voudrait être le tyran de tous les autres.” (Que el jo és injust en ell mateix perquè esdevé el centre de tot; és inconvenient als altres perquè el vol dominar; cadascun dels jos és l’enemic, i voldria ser el tirà de tots els altres). La justícia, per tant, ha de ser universal. Per això no hi pot haver una justícia especial per al senyor Nemesio, ni una justícia per al jutge Marchena, ni tampoc una justícia espanyola que fora d’Espanya no sigui justícia. El que va jutjar el tribunal de Slesvig-Holstein ja ha estat efectivament jutjat i el Suprem no aporta res de nou a la causa. El fonament teòric de la justícia és contra l’egoisme, contra l’egoisme individual però també l’egoisme nacional. Cal posar-se en el lloc de l’altre, cal intercanviar-se amb l’altre, una operació mental que ha fet perfectament el senyor Nemesio però no ha fet pas el jutge Marchena. La justícia universal és una realitat jurídica. Per això es pot ser ex-policia nacional i dur el llaç groc de la llibertat, però no es pot ser president de la sala segona del tribunal Suprem i continuar amb aquesta farsa, que és, de fet, una represàlia política, un càstig exemplar per escarmentar tot un poble.