Venen a la Barcelona colonial per realitzar un consell de ministres-sur-mer, igualet que els que feia Francisco Franco i no se’ls acut res més que quedar-se la Llotja de Mar per reunir-s’hi. La raó que ha transcendit, és que han triat el venerable edifici comercial perquè està situat molt a prop de la ronda de Mar i de l’aeroport, d’un aeroport del que podrien sortir volant en cas de necessitat, amb la perícia de les mosques escàpoles. Com si una por elèctrica, infinita, irracional, els fes imaginar una renovada rosa de foc, l’aixecament d’una monstruosa Barcelona insurrecta que els obligués a sortir de la capital catalana a tota hòstia. A tota hòstia quan les hòsties de la policia, segons com, no fossin suficients per salvar-se de les temibles hordes independentistes, com si de cop i volta els imprevisibles coloms de la plaça del Diamant haguessin decidit bombardejar la zona, com si tot d’estranyes bèsties subterrànies procedents de la imaginació d’Albert Sánchez Pinyol se servissin de les conduccions del metro i de les clavegueres per penetrar subreptíciament en la Llotja i dinamitar-la, com si diverses i estranyes criatures aquàtiques, informes, deformes i disconformes amb l’Espanya imperialista volguessin tornar a proclamar la frase de Roger de Llúria i que a partir d’ara ja no hi haurà galera ni vaixell ni peix que s’atreveixi a treure la cua en el nostre mar si no porta lligada la senyera amb les quatre barres. I que, donat el cas, els independentistes també podríem recórrer als ferrenys almogàvers, conduïts pel Timbaler del Bruc, que segons com, la Via Laietana, amb els edificis tan alts també ressonaria amb força i l’efecte seria brillant, magnífic, espaordidor. Probablement les fades del Canigó també s’apuntarien a la revolta contra el govern de Pedro Sánchez.

Com més cas fem als mitjans de comunicació, especialment als de Madrid, més allunyats ens trobarem dels fets reals, de l’autèntica situació d’avui i més atrapats quedarem en la fantasia violenta d’uns líders d’opinió que volen conduir-nos a l’enfrontament físic a qualsevol preu. A un peculiar diàleg entre cultures fet a cops de puny. Que volen morts per justificar la posterior destrucció política de Catalunya ja ho sabem de fa molt de temps i que estan buscant un pretext com sigui, també. Però, de fet, aquí els únics morts que hi ha i els que hi haurà són els morts de por, els que avui estan atrapats pel pànic en veure que Espanya es desfà, que l’Estat no se sosté, que l’independentisme creix amb el pas del temps. A la capital d’Espanya els agrada força el drama, l’exageració, el cante jondo i les corrides de toros, ja sabem que els caps de l’espanyolada política confonen les seves pròpies mentides amb el que està passant realment a Catalunya i que la por els impedeix de dialogar, d’encarar políticament i amb seny les peticions de l’independentisme polític. Els que tenen por són els mateixos que tenen totes les armes de foc, els que tenen por són els mateixos que estan admetent, amb la seva actitud, que tenen Catalunya perduda. No, la llei, la Constitució, la interpretin com la interpretin, no prohibeix la independència de Catalunya i amb tanta por com demostren no estan pas consolidant ni l’estat de dret ni la democràcia. Els estan destruint.