Que de vegades N’Íñigo Méndez de Vigo, ministre de Cultura i portaveu del Govern d’Espanya, no sap de què parla ja ho havíem notat de fa temps, però ahir ho va reiterar generosament. El cas va ser aquest. En referir-se a la suposada nova residència privada el president Carles Puigdemont a Waterloo, prop de Brussel·les, no va perdre l’ocasió d’exhibir el seu immens saber. No va optar per fer referència a la famosa cançó del mateix nom interpretada pel grup suec Abba, fent un gest de cultura popular i de simpatia. No senyor. Per al ministre Méndez de Vigo el nom de Waterloo és un senyal malastruc, un mal averany que reitera la suposada derrota de Carles l’Audaç, del nostre president Empecinado, i que és fàcil de relacionar amb la derrota de Napoleó als verds camps de Waterloo. Hi he estat. Però també he estat a Londres, a Waterloo Station, situada a Waterloo Road, i aquell indret duu el mateix nom perquè la famosa batalla, que per als francesos i per al ministre és una derrota, per als britànics és una victòria. El nom de Waterloo evoca la victòria del duc de Wellington sobre l’imperialisme francès que va ocupar militarment gairebé tota Europa i és, des d’aquest punt de vista, un bon presagi davant les ànsies colonitzadores del Govern de Madrid. Waterloo és un emblema de la lluita contra l’imperialisme.

Però quan millor s’ha retrat s’excel·lència el ministre és quan ha parlat del darrer període de govern de Napoleó i s’hi ha referit com al “imperi dels mil dies”. Ha estat el moment més greu de la seva al·locució perquè hem pogut veure que l’actual estat mental dels governants de Madrid és la grandiloqüència. La desmesura. L’exageració. Napoleó va abandonar el seu exili a l’illa d’Elba el 20 de març de 1815, va ser derrotat a Waterloo el 18 de juny i va ser derrocat en favor de Lluís XVIII de França deu dies després, el 28 de juny. Per tant, van ser exactament cent i no mil dies els que va durar la darrera etapa de l’emperador dels francesos, el que en el país veí es coneix com els Cent-Jours. No cal ser un gran coneixedor de l’ànima humana per entendre que aquest lapsus de Méndez de Vigo és significatiu i que està relacionat amb l’actitud d’abús, d’incontinència, de desproporció del Govern de M. Rajoy respecte a Catalunya. Si les forces polítiques independentistes no estiguessin en plena controvèrsia, per dir-ho suaument, seria un moment òptim per aprofitar l’excés de confiança i de revenja de l’espanyolisme. Seria un moment òptim per adonar-se que, com va assegurar Ernest Maragall el dia de la solemne apertura del Parlament, l’Estat espanyol no sap guanyar, només sap humiliar i castigar. Aleshores seria possible adonar-se també que la recent petició de Marta Rovira és impossible. No hi pot haver cap investidura d’un president independentista sense riscos penals per als diputats. No hi ha roses sense espines. No hi ha res que pugui fer l’honorable Joaquim Forn perquè el deixin sortir de la presó. No hi ha cap capitulació possible de l’independentisme polític que calmi la voluntat repressora de l’Estat. No hi ha acord possible amb la desmesura. Fins i tot, una política tan important i tan poc implicada amb els fets de l’1 d’octubre com Elsa Artadi avui està en el punt de mira de la investigació de la policia. Amb l’estratègia dels fets consumats, en la pràctica, avui dia l’independentisme és una opció política il·legal a l’Estat espanyol i la repressió ni respecta ni respectarà res. Ja va advertir Alfredo Pérez Rubalcaba que l’Estat espanyol estava disposat a pagar amb el propi descrèdit democràtic mantenir la sacrosanta unitat de la pàtria. Pensem, per últim, només una cosa. Tots els jueus que van poder sobreviure a la Xoà mai van poder perdonar-se a ells mateixos que, com a col·lectiu, des del primer moment, havien renunciat a defensar-se. Imagino que devien estar molt ocupats discutint-se, polemitzant i barallant-se entre ells.