Abans no esclatés l’escàndol de la pederàstia i els capellans catòlics, imagino que la majoria de nosaltres podíem suposar que alguna cosa passava o podia passar —o havia passat— emparada en el secretisme de l’Església. El que no imaginàvem el comú dels mortals és que fos tanta la maldat ni les víctimes tan nombroses. El mateix podem dir del rei emèrit d’Espanya, que podíem malpensar-ne, perquè som republicans i mala gent, però no havíem imaginat que les comissions econòmiques fossin tantes, ni tanta la poc edificant biografia venèria del monarca, tot plegat sempre cobert per la confidencialitat. Han anat passant els anys, les noves tecnologies s’han anat imposant i podem dir que avui vivim una època on la informació corre amb més velocitat i, ara com ara, sense gaire control. No havia passat mai. S’han esvaït alguns enigmes. Hem deixat de suposar que hi havia coses a la nostra societat que no funcionaven per saber cada cop millor que realment no funcionaven. El mateix es pot dir en el cas de la judicatura. Vivim en una societat que té molts defectes i moltes coses que s’han de millorar, però en canvi, només tenim jutges admirables, tots perfectament honrats, ho hem vist ben clarament en la sentència de la Manada, tan ben acollida pel conjunt de la nostra societat. Criticar un jutge pot costar-te molt car i per tant s’imposa el xiuxiueig, el secretisme i el misticisme de les togues negres, la respectabilitat d’unes persones mig disfressades de sacerdots de la balança i de la rectitud professional.

A diferència dels Estats Units on hi ha jutges encausats i condemnats per narcotràfic, a Espanya no n’hi ha cap, ni un, a Espanya els jutges només són separats de les seves responsabilitats per motius polítics o per venjances polítiques com van ser els casos de Baltasar Garzón, Elpidio José Silva o Santiago Vidal. La independència judicial no es qüestiona públicament gaire però el cert és que, gràcies al malfactor José Manuel Villarejo, hem sentit un enregistrament en què Dolores Delgado, actualment ministra de Justícia i notària major del Regne, escoltava fa temps, ben divertida, que existia una xarxa de prostitució dedicada a aconseguir voluntats polítiques i sentenciava: “èxit assegurat” en lloc de córrer a denunciar-ho. Sembla que rebi la notícia com la cosa més normal del món, com si l’univers de la delinqüència i el dels jutges i policies fos més incestuós del que voldríem creure.

A Catalunya els jutges estrella continuen fent la seva feina admirable. Hem pogut veure el Molt Honorable Mas havent de justificar la compra d’uns ordinadors perquè l’acusació popular de Vox pretén que els pagui de la seva butxaca. I hem sabut que el famós jutge de Cornellà, Antonio Baños López, el mateix jutge que provà de fer-me passar tres anys i mig a la presó per escriure un article, ara vol interrogar l’antiga cúpula dels Mossos de l’Esquadra, per no haver evitat la votació de més de dos milions de persones. No s’interroga cap guàrdia civil ni policia nacional per apallissar els contribuents, ni es demanen explicacions als polítics que van actuar contra les decisions del Parlament de Catalunya. I és que la justícia és independent. I cada cop comencem a tenir més clar de què realment és independent.