Botxins, grotescos, incompetents, ganduls, arrogants, mesquins, linxadors, sicaris, tarats, inhumans. Al bar on esmorzo se senten tot de veus irades, tronadores, tot d’epítets eixuts, alguns encara més gruixuts, que van acompanyant les imatges del judici que es retransmet televisivament amb puntualitat complutense. Al fons, el brogit permanent de les tasses, dels platets i dels gots, la torradora de cafè, el dring de les monedes damunt del marbre, l’estossec sistèmic dels fumadors de caliquenyos, la fressa inhumana que fan tot de líquids escalfats mecànicament. I no, no s’assembla gens a quan els parroquians estan veient un partit de futbol, quan també deixen anar la llenga i s’esbraven amb crits. Almenys a dins s’està calent, de fora no es pot dir el mateix. El judici polític dels representants de l’independentisme ni fa riure ni desperta cap il·lusió, cap esperança feliç, cap somni. Fins i tot hi ha persones que no volen mirar directament a la pantalla, que volen estar al cas del que passa a la vista però que la imatge del televisor els fa nosa. Si no estiguéssim parlant d’un procés penal que condemnarà a la presó, durant anys i panys, a dotze presos polítics absolutament innocents, faria gràcia tot aquest despropòsit. Però la vida robada dels altres no fa riure. I encara menys quan se sap que els dotze innocents són on són per voler dur a terme un compromís electoral amb els ciutadans. Que són on són per ser els representants de Catalunya.

A mesura que es va desenrotllant la quarta sessió del judici, el públic constata, sense necessitat de coneixements específics, que la tendència indolent del passat dijous es confirma. Els fiscals no s’han preparat gaire les acusacions, no tenen gaire controlades les proves incriminatòries, perden i no troben els documents que han de ser exhibits a la sala, tenen poca convicció. Quan, d’improvís, s’aporta un acord del Govern de Catalunya com a prova de l’acusació, de fet, tothom constata que el fiscal no té coneixements de llengua catalana i tampoc rep l’auxili de cap traducció ad hoc. Que no sap el que està presentant, vaja. De manera que és el propi acusat, l’honorable Jordi Turull, que no només no espera que l’acusació demostri la seva culpabilitat, sinó que acaba fent de traductor improvisat del document que exhibeix el fiscal per tancar-lo molts anys a la presó. No, senyors, recorda l’honorable Turull, la convocatòria d’un referèndum no és una activitat il·legal i, encara menys, criminal. De fet, expressament, va ser esborrat aquest supòsit del Codi Penal —el 21 d’abril del 2005, amb 191 vots a favor i 113 en contra— i, avui, amb la llei a la mà, la convocatòria d’un referèndum “no merece reproche penal”. ¿Hi va haver desobediència, aleshores, al Tribunal Constitucional? És discutible. Però no tanta desobediència com la que el Govern d’Espanya ha perpetrat en ignorar sistemàticament diverses sentències de la institució togada. Al cap i a la fi, un governant no pot actuar al dictat del Tribunal Constitucional, el qual no és l’únic possible intèrpret de la llei. Si el governant fes sempre el que mana l’intèrpret de la Constitució, aleshores estaria subordinant el poder polític i executiu al poder judicial. I l’honorable Turull és membre d’un Govern i no un conserge. Té dret a discrepar i d’actuar políticament en contra d’un organisme polític. Tan saturadament polític com el Tribunal Constitucional.

El judici és una comèdia, una cortina de fum. No hi ha delictes i ho sap tothom, els de la defensa, però també els de l’acusació. És una aixecada de camisa, un frau. Hi ha corresponsals de tots els mitjans de comunicació del món, experts en lleis, grans periodistes, preocupats pel que passarà al Tribunal Suprem espanyol, però en el bar de poble on escric aquesta crònica, la impressió generalitzada és que la sentència ja està escrita. I que serà una sentència edificant, molt dura, per escarmentar per sempre l’independentisme. Diuen que no és un judici de càstig sobre la colònia catalana. Però, de fet, no saben ni pronunciar el nom de l’honorable Turull. No són els nostres jutges, són els jutges d’un poder colonial que desconeix la llengua dels administrats. Un poder colonial que exerceix, a través de l’empresonament, un crim contra la humanitat, la persecució de tot un poble a través dels seus representants polítics. Hi ha persecució per motius polítics i ideològics, identitaris, tal com els defineix l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional. ¿O què és el que estaven fent quan clamaven ‘a por ellos’, ‘a por ellos’? Un crit de guerra contra els catalans que també és el nom d’una xarxa de wi-fi al Tribunal Suprem de Madrid.