Se’ns va desfent, de mica en mica, aquest agost que cremava. De la tirana canícula ja només ens en queda algun lleuger record nocturn. Alguns hem deixat de suar, de panteixar, de banyar-nos al mar amb gent desconeguda. Tornem a reconèixer com els dies s’han escurçat inevitablement, com han canviat la cara lluenta i s’han tornat dramàtics. Adolescents, contemplem un altre cop com se’ns van omplint de pluja, de fresques inesperades, de vents intrusos, de gustos retrobats. Ahir vaig esmorzar els primers rovellons de muntanya d’enguany, que no són tan bons com els esclatasangs de les pinedes de la costa però ja fan el fet, perquè omplen la boca de bosc, el ventre de salut i m’omplen l’article avui que en aquest país nostre res no s’esdevé, res d’important, vull dir, que res no ha passat més enllà de la grotesca gesticulació de la política més absurda.

Deixeu-los estar perquè tot anirà bé, i fins i tot anirà molt bé. Fixeu-vos en els carrers, en les places, en els hostals, com es respira la calma més completa, serena, perfecta, i més encara si, per ara, no hem de tornar a la feina, ni hem de llevar-nos d’hora perquè ningú no ens espera. Ara sento per la finestra oberta una criatura que plora sense gaire convicció, cotxes, motos, la veu d’un televisor que fot trets en una pel·lícula de l’Oest, la dringadissa d’unes copes buides que el cambrer s’endú dins del bar que hi ha davant de casa. No es pot negar que avui, més que mai, la vida real és el que passa mentre els diaris i els noticiaris parlen d’altres coses prou insubstancials. Avui encara no, la revolta dels somriures, la revolta dels catalans continuarà i de quina manera, tothom ho sap, però no pas ara ni aquí, minyons, no pas avui.

La revolta dels somriures, la revolta dels catalans continuarà i de quina manera, tothom ho sap, però no pas ara ni aquí, minyons, no pas avui

L’autèntica notícia del dia us la diré jo ara. Es veu que ens quedarem, ben aviat, sense gargalls de sirena, que és com Pere Quart anomenava les ostres. I sense ostres és impossible que la faula de la Rata i l’ostra de Jean de La Fontaine es pugui entendre adequadament per al nostre bon capteniment polític, cívic, democràtic. Que ens faci profit independentista. No compteu que us l’expliqui ara si no us van ensenyar més literatura que Pérez Galdós. De la mateixa manera que ens estem quedant sense palmeres i sense segons quins peixos de roca, vet aquí que a Montpeller, una ciutat amb la que no tenim cap més frontera que l’Espanya mental, s’ha desfermat el terror. Des del 2008 s’ha perdut fins ara un terç del volum de la producció de musclos i d’ostres, entre d’altres raons per una mena d’herpes que tenen aquests mol·luscs anomenat Ostreid Herspesvirus. La malura destrueix ni més ni menys que el vuitanta per cent de les ostretes joves, i es desenvolupa a gran velocitat quan la temperatura de l’aigua augmenta, com lamentablement, és el cas de tots els mars i oceans. Josep Pla recomanava com a primer plat d’un sopar ideal dues dotzenes d’ostres grosses. I com a tall, encabat, un bon, generós, steak tàrtar. Alguna cosa s’haurà de fer, per tant. No sé si m’explico.