Fa ben poques hores, la premi Nobel de la Pau, Jody Williams, l’àngel exterminador de les mines antipersona, s’ha preguntat sarcàsticament si es pot anomenar justícia a la farsa que s’està escenificant en el palau del Tribunal Suprem, al convent de les Salesas Reales, o convent de la Visitació de Nostra Dona la Mare de Déu. La gran dama americana, àngel humanitari, va mostrar-se escandalitzada per la instrumentalització política de la justícia espanyola, per la persecució teatralitzada contra els presos polítics, perquè no sap gaire on és, no sap que el palau de Justícia és territori radioactiu, empestat o nacional d’Espanya. Que vagi alerta. Diuen que l’assassí sempre torna al lloc del crim i precisament el règim delinqüent del general Franco va organitzar una gran missa —els colpistes són molt de missa— a l’església del Tribunal Suprem o església de Santa Bàrbara, que es veu que és una advocació que va molt bé per quan trona. El proper dissabte dia 20 d’abril farà exactament vuitanta anys que Franco hi va ser ungit com a Cabdill d’Espanya pel cardenal primat, Isidro Gomá i vint bisbes més, com si fos un rei, sota pal·li, com si fos l’hòstia. La simbòlica celebració es realitzava l’endemà mateix de la gran desfilada de la Victòria de 1939, per això el Generalíssim va lliurar-hi l’espasa, com havien fet antigament els sobirans de Castella, l’espasa amb què havia aconseguit la victòria sobre els infidels. La festassa eclesiàstica va ser sonada i va tenir de tot, amb Te Deum i pontifical, i hi van participar diverses celebritats estel·lars, com les relíquies de Don Pelayo, el Gran Capità, don Joan d’Àustria o el Crist de Lepant, dut expressament des de la Barcelona tot just conquerida. No hem d’oblidar tampoc que la santa croada de Franco es va originar també per lluitar contra Catalunya. És com si el temps no hagués passat, senyora Jody Williams. El fantasma de Franco és la gran mina antipersona enterrada permanentment en les institucions espanyoles, impossible de desactivar perquè és al peu mateix de la bandera.

La sessió del judici ahir va continuar negant les evidències, benvolguda senyora Williams, d’acord amb el mateix principi il·legal amb què van afusellar el president Lluís Companys. El van acusar de rebel·lió militar; l’astúcia és molt vella, suada. Ells, els militars rebels, ells, els autèntics colpistes, van acusar precisament de colpista Lluís Companys i el van assassinar fent veure que administraven justícia. Ara ja no assassinen ningú perquè no poden, perquè no volen ser assenyalats amb el dit, però acusen de colpisme precisament les víctimes del cop contra la Generalitat de Catalunya. Suspenen els drets fonamentals als representants polítics de l’independentisme com a escarment, escarni. Les víctimes de la violència són acusades de violència, l’home que va perdre un ull és acusat d’enfrontar-se a la policia, així va la cosa. Algun agent de l’ordre reconeix, com ahir, que la violència policial era tan forta que va rebre llenya dels seus propis companys, però no és gaire habitual que la veritat sigui tinguda en compte. No, senyora Williams. Ja pot vostè veure com anem.