El projecte polític de la Crida —el partit del president Puigdemont que no és un partit, però que sí que és un partit, però que ves a saber— està condemnat al fracàs si veiem que torna el fantasma terrorífic, si torna la bèstia. Si hi apareix Belzebú. Si la Crida acaba esdevenint només una enèsima refundació de Convergència i Unió, si acaba esdevenint, de nou, el territori del Senyor de les Mosques —fer una llegida a la novel·la homònima de William Golding no va malament—, si acaba esdevenint tan sols una altra, enèsima, previsible, refundació de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, al seu torn, també enèsima refundació del catalanisme més primitiu i feréstec de la defensa dels interessos econòmics de l’oligarquia de la Biga, del partit dels nostres patricis medievals. Si acaba esdevenint simplement el partit de l’egoisme dels poderosos, el partit dels rics. La Crida està condemnada al fracàs més absolut si acaba atrapada per les tramposes inèrcies del passat, si no és capaç de desempallegar-se de l’herència convergent dels negocis, de la mateixa manera que el catalanisme va saber desempallegar-se del carlisme foral per constituir un moviment modern i honorable, republicà, democràtic. Amb futur. La Crida de Carles el Gran es transformarà en el pet de Carles l’Insignificant si no aconsegueix integrar i seduir, si no aconsegueix aplegar a la convocatòria la major part dels electors d’Esquerra Republicana i de la CUP al costat dels vells electors de centre i de dreta. Sí, efectivament, la Crida només té sentit si supera la lògica caïnita i fracassada de l’enfrontament etern dels partits polítics i es posa a treballar per aconseguir exclusivament una sola cosa: la independència. La Crida només pot tenir recorregut si és un projecte polític de la major part del país, si és un instrument realment útil i unitari que ens pugui dur al que vol, almenys, el seixanta per cent de la població amb dret a vot. Aquest seixanta per cent d’electors té dret a exercir la seva voluntat majoritària. Si més no mentre visquem en una democràcia. Ara que els espavilats d’Antoni Fernández i Teixidó se n’han anat amb en Manuel Valls, ara que Ramon Espadaler treballa per a Miquel Iceta. Ara que Josep Antoni Duran i Lleida és un assalariat del Govern d’Espanya. Ara que Jordi Pujol no pot sortir al carrer sense que la bona gent catalana no canviï de vorera en veure’l.

La fabulosa, èpica, apassionant aventura política de la Crida, que tan sols pretén aplegar voluntats per fer efectiva la independència, només té un gran precedent històric. Un precedent venerable i que ens pot ajudar molt a veure-hi clar. La fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya el 19 de març de 1931, quan l’ideal polític era un altre, l’adveniment de la república. El partit de Francesc Macià i de Lluís Companys fou la gran ambició política unitària de tota una època. D’una època de la qual encara en vivim tots plegats. L’època més admirable que ha donat el catalanisme. Un encert, sense cap mena de dubte, per a la continuïtat històrica de la nació catalana. La unitat d’Estat Català, el partit de Macià, el Partit Republicà Català de Companys i el grup de l’Opinió de Joan Lluhí i Vallescà, juntament amb nombroses entitats comarcals i locals va fer possible l’hegemonia de la part més dinàmica, progressista, innovadora de la societat catalana d’aleshores. Repetir la proesa política dels vells republicans és la gran oportunitat que té, a partir d’avui, la nova formació de Carles Puigdemont. Si fracassa, l’independentisme podria esdevenir marginal en la societat catalana durant les properes dècades.