Les llengües que no aprofiten arriba un moment que es moren. I desapareixen. Si no són eines de civilització, de progrés, de vida futura, com el català o l’holandès o el persa, si no treballen per als parlants que les saben, aviat fan nosa i s’obliden sense remei, sense demà. Adéu siau. Aprendre és ben difícil però desaprendre és tan inevitable com respirar. Ja ho deia el clàssic que tots jorns aprenc e desaprenc ensems. Sisclar, és una llàstima i sap molt de greu, fou una autèntica catàstrofe cultural, quina pena, però el cert és que un bon dia es van acabar el dàlmata, l’egipci clàssic, el guanxe de les Canàries i fins i tot l’húnnic, la bregosa llengua d’Atila. Una llengua que no es fa servir no hi ha congelador que te la conservi fresqueta com si fos el cadàver de Walt Disney. Per això tenim el testimoni de l’escriptor Jorge Luis Borges que un dia plorava amargament quan s’adonà que la llengua alemanya, que tantes hores i esforços li havia costat d’aprendre, pràcticament se li havia oblidat de no gastar-la. Que ja se li havia escapat per sempre: “Te tuve alguna vez. Hoy, en la linde / de los años cansados, te diviso / lejana como el álgebra y la luna.”

Per quedar bé, sovint es diu que totes les llengües del planeta són un colossal patrimoni cultural que cal preservar com un medi ambient preciós, com si fos un ós del Pirineu. Però a l’hora de la veritat, només les llengües que es protegeixen a elles mateixes són les que tenen un futur plausible. Ningú no pensava anar a ajudar-los i per això els francòfons del Canadà s’han hagut d’espavilar solets perquè el francès no s’esborrés d’Amèrica del Nord, o els flamencs o els gaèlics perquè els seus respectius idiomes no perdessin ni territori ni parlants, per no quedar reduïts a una curiositat històrica sense esperança. Per aquest mateix motiu de preservació cultural cal tornar a explicar el model de l’escola catalana i d’altres dures disposicions legals tan exigents, tan dures com imprescindibles, i que avui determinen la discriminació positiva en favor del català i dels ciutadans que paguen impostos i parlen català. Disposicions necessàries perquè només cal veure avui quina és la situació indigent, vergonyosa, de la la llengua catalana a la Catalunya Nord o a l’Alguer o en d’altres territoris catalans on el catalanisme polític no ha exercit ni govern ni influència. On l’expansionisme lingüístic, militant, de l’espanyol, del francès i de l’italià continua volent construir societats monolingües a l’empara de les fronteres estatals i sense respectar gota els drets lingüístics dels seus ciutadans que tenen com a idioma matern una llengua minoritzada.

Llengua minoritzada que no minoritària, perquè les llengües amb un futur amenaçat han estat aculades, jibaritzades, precisament per les llengües expansionistes. Als partidaris del manteniment de l’actual situació lingüística d’Espanya i que es neguen a admetre cap més plantejament caldria recordar-los que mai no ha ha existit una llengua comuna peninsular, deixat del llatí. El que hi ha hagut ha estat un genocidi cultural imputable exclusivament a l’Estat de matriu castellana, responsable històric i polític de la mort del guanxe, de la pràctica desaparició de la llengua aragonesa, de la quasi extinció de l’asturià, dels greus problemes de vitalitat del gallec, del basc i del català. El castellà és el responsable històric i polític de l’extinció de zàparo a Equador, del txono a Xile, del tehuelche a l’Argentina, del tinigua a Colòmbia, del campa al Perú, de l’atzinca a Mèxic, de tantes i tantes llengües que la llista es faria inacabable i impossible d’assimilar. L’Estat espanyol no vol preservar ni protegir els drets lingüístics i culturals de tots els seus ciutadans tal com diu la sacrosanta Constitució i, encara menys reparar d’alguna manera les atrocitats expansionistes del passat. Perquè sap que l’escola catalana és una amenaça a la unanimitat cultural castellana, i perquè sap que l’escola catalana no espanyolitza els seus alumnes —com volia l’ex ministre Juan Ignacio Wert— ara la vol enderrocar definitivament. Però no és l’únic. L’altre dia, el periodista Enric Juliana va dir a la televisió que potser sí que caldria ensenyar més castellà a l’escola que depèn de la Generalitat de Catalunya. Com si l’escola no fos una eina de transformació cultural, com si l’escola fos un àmbit per quedar bé amb tothom. Com si el senyor Juliana tingués alguna remota idea de sociolingüística.