Ja hem vist el que podíem esperar de la desunió de l’independentisme. Aquí ho teniu i que us faci bon profit, compatriotes. Ja hem vist fins on arriba l’independentisme màgic, les jugades mestres i secretes, ja veieu fins on arriben les fantasies de la solidaritat republicana amb els pobles d’Espanya, les fantasies de la fraternitat d’esquerra, ja hem vist què podem esperar de l’esquerra espanyola solidària que vol i dol, però que a l’hora de la veritat no pot. I tampoc no vol. Ja hem vist que mentre el president Carles Puigdemont, sol, i de dol, abandonat per tothom, abandonat sobretot per la crosta, per la gent carca de l’antiga Convergència, té el respecte dels que no som ningú, dels que no som res però que ho volem tot, dels que discrepem positivament de la política d’ara i aquí, que mentre el president Puigdemont ha guanyat les eleccions europees a Catalunya, l’independentisme polític en el seu conjunt es manté fracturat i enfrontat, ridículament dividit. Ja hem vist els polítics que parlen de fraternitat però s’apunyalen entre ells, ja hem sentit que també parlen de diàleg però només volen dialogar amb els seus carcellers espanyols i no pas amb els altres independentistes. Seria molt poderosa i victoriosa la imatge de Carles Puigdemont i d’Oriol Junqueras, diputats europeus electes, representants del poble català, enretirant per un moment les diferències i, de manera professional, de manera elegant i fraternal, posar-se a treballar junts pel país, junts, des de les institucions europees, avantposant la professionalitat, el patriotisme, a la rivalitat personal. Seria molt potent veure que a tot Catalunya, una petita gran nació d’Europa, fos capaç de fer governs d’unitat nacional, avui que l’existència de la pàtria catalana està en entredit. Desunits ens acabaran penjant a tots. L’independentisme a la ciutat de Barcelona i en el conjunt de Catalunya ha sortit perdent.

L’estratègia d’Esquerra Republicana de créixer electoralment a costa dels votants socialistes i d’esquerres ha fracassat, almenys en aquestes eleccions. Junts per Catalunya creix electoralment gràcies a Esquerra i Esquerra creix gràcies als vots independentistes de centre i de dreta de Junts per Catalunya. El vot és tossudament identitari, català o no català, però gens social quan es mou. Les eleccions del 26 de maig ens ensenyen, sobretot a la ciutat de Barcelona, però també en el conjunt del país, que avui Catalunya té dos projectes polítics  irreconciliables i —es vulgui admetre o no— dos projectes enemics. Per una banda el projecte d’una Espanya centralista i d’esquerres —amb maquillatge federal— que defensen els representants del PSC, PSOE, Podemos i companyia. Un canvi polític de baixa intensitat, un canvi amb poques reformes autèntiques, una tímida solució de compromís amb el règim de 1978, que el renovi superficialment i torni a posar en òrbita la il·lusió de Felipe González de les eleccions de 1982. La il·lusió d’una Espanya diversa i fraternal, socialment innovadora i moderna. I, per altra banda, el gran repte, el gran projecte, la gran aventura política. Una independència de Catalunya, de Catalunya i de, potser, altres territoris de llengua catalana, que trenqui amb l’oligarquia espanyola i el sistema que governa l’Estat almenys des del retorn de Ferran VIIè. Mentre l’independentisme es mantingui dividit no podrà triomfar i provocar la separació d’Espanya. I mentre l’esquerra independentista no renunciï a la fantasia federal no farà més que alimentar l’Espanya imperial de la que diu que pretén separar-se.