No és només que es digui que Catalunya és una terra d’acollida, és que realment ho és. Aquí som tan racistes, tan xenòfobs, tan intolerants amb el pròxim i amb el llunyà com a qualsevol altre indret del planeta, un enorme planeta on hi viuen tota mena de cafres, de sectaris, de fanàtics, de cretins embriacs de prejudicis i de recels davant de la diferència, de la diversitat i del desconegut. De la riquesa desbordant de la vida. Al nostre país, per raons geogràfiques i històriques, especialment en els territoris de costa, però també en els més apartats, l’experiència del nouvingut és certament ben antiga i constant en la nostra societat. Sense assemblar-se al paradís a la terra ni a un país d’àngels i d’arcàngels, sense estar poblat per persones que siguin, de cap de les maneres, moralment superiors a les altres, el cert és que Catalunya ha sabut i pogut acollir i integrar, de bones i de males maneres —que hi ha hagut casos de tot—, persones i famílies procedents de fora. Cal recordar les matances i la segregació exercida durant l’Edat Mitjana sobre els jueus catalans i les guerres de religió i de rapinya contra els musulmans, però no és menys cert que la destacada transcendència històrica del comerç català ha actuat sempre com un poderós factor de concòrdia i de convivència. L’intercanvi de productes mai no és partidari dels enfrontaments amb els clients potencials i, mentre els professionals de la religió i de la guerra sempre han protagonitzat esdeveniments inhumans, els comerciants i homes de negocis s’han interessat poc per la pigmentació de la pell o per les opinions íntimes de les persones, abocats indefinidament a l’expansió del negoci.

La història del racisme a Catalunya és idèntica a la que podem trobar a Portugal, a Itàlia i a d’altres països del nostre entorn, a d’altres països amb els quals hi ha hagut vincles històrics. L’infamant racisme que els catalans van exercir a Cuba no va ser millor ni pitjor que l’infamant racisme de bascos i d’espanyols en l’illa, ni es diferencia gens del racisme dels nord-americans sobre la població negra esclava. No, efectivament, abans de l’aparició històrica de l’abolicionisme i de l’antiracisme enlloc no hi havia antiracistes, o només hi havia persones que exercien el racisme segons el dia, quan els convenia o que l’evitaven quan els semblava bé. No anem a descobrir aquí que el racisme ha estat sempre un territori per a l’arbitrarietat, una bestiesa mental que realment només s’han cregut els més ingenus. Quan Alfons el Magnànim va exigir que deixessin entrar la germana del poeta Jordi de Sant Jordi al monestir cistercenc de la Saïda, proper a València, no va servir de res recordar que “lo dit Jordiet e germana de aquell eren fills de hun moro catiu qui aprés fon christià e libert”. No era cap secret per a ningú. El cognom de Sant Jordi, tan explícitament cristià i cavalleresc, ja proclamava a tothom una professió d’integració, era pròpia d’un nou català que havia esdevingut el cambrer i poeta favorit del monarca. N’Alfons no va fer cabal d’aquella acusació absurda perquè prou sabia quina importància ha tingut sempre la sang estrangera: només la que se li ha volgut donar. A Florència, per més que es va atacar Alexandre de Mèdici, dit il Moro, apel·lant als seus orígens, el cert és que fou un dels grans ducs de la Toscana, meravellosament retratat amb els seus trets africans per Agnolo Bronzino i pel fastuós Giorgio Vasari.

Recordo tot això avui perquè s’ha tornat a parlar temeràriament dels cognoms catalans. Com si algú pogués dir què és exactament un cognom català a primer cop d’ull. ¿Gaudí és un cognom català, per exemple? No, és un cognom tan poc català com Schwarzenegger, ja que procedeix d’Occitània, de les emigracions de gavatxos dels segles XVIII i XIX. ¿Garcia és un cognom poc català si ja el trobem documentat a casa nostra al segle XIV? Molt abans que Vayreda, un nom de família molt recent, també procedent del Migdia de França. Els cognoms, com els noms, s’adapten, es modifiquen, es canvien o es mantenen, sempre a gust dels seus legítims propietaris. Quan es comença a parlar de la catalanitat o no catalanitat dels cognoms estem obrint la porta a que, ben aviat, pugui no estar ben vist dir-se Puig, Campabadal o Masdexeixars, estem obrint la porta a la temptació de la xenofòbia inversa. I no, avui tampoc no us explicaré perquè el meu nom de ploma és Galves, dels orígens genealògics dels vostres veïns ni dels meus, com en qualsevol societat oberta i moderna, no n’heu de fotre absolutament res.