No hi ha més cera que la que crema. De l’Estat espanyol no tenim ni tindrem cap proposta, no hi ha ni hi haurà cap iniciativa política que no sigui oposar-se a la independència de Catalunya per qualsevol mitjà. No tenen cap més pla que no sigui la repressió, més repressió, encara més repressió, confrontació i immobilisme cec. Aquesta és l’atractiva oferta de l’espanyolisme rampant per seduir el conjunt de la societat catalana. És l’oferta que es pensen que no podrem rebutjar, seguint la mateixa expressió que se sent al film El padrí. Després d’anys i panys de contribució catalana —sisplau per força— al conjunt de la societat espanyola, després d’una pluja de milions, cada any, sistèmica i sistemàtica, de Catalunya damunt de la resta de l’Estat, després de mantenir i d’enriquir els poderosos espanyolistes, l’única cosa tangible que hem constatat és que li han trobat una feina ben remunerada, a Aena, a Josep Antoni Duran i Lleida, pobret meu. Demano una ovació. Però ni gota d’agraïment cap als catalans, cap mena de solidaritat amb Catalunya i la seva causa, cap mena de bona germanor de la resta dels pobles d’Espanya, cap actitud de simpatia cap a nosaltres, cap exercici de bona voluntat o d’entesa. Cap simpatia, cap complicitat, com si no fes més de cinc-cents anys que compartim la corona. A sobre que portem, com a mínim, més de dos segles pagant la festa, nosaltres sempre malvistos, nosaltres sempre criticats, ridiculitzats, inacceptables, indesitjables. I després de nosaltres, també tenen retrets per als altres pagans, els valencians, els mallorquins, els bascos. Els gallecs, els asturians, qualsevol espanyol que no sigui de llengua castellana ha de rebre, sempre suspectes, sempre en entredit, sempre blasmats i criticats. Deia G. K. Chesterton que la gratitud és la forma superior de la intel·ligència. Per això, ningú mai no podrà acusar l’Estat espanyol d’haver actuat de manera intel·ligent amb Catalunya, la intel·ligència és sospitosa. “Que inventen ellos”, va proclamar Miguel de Unamuno en un moment de profunda sinceritat.

Hi ha qui pensa que tothom té el que es mereix i hi ha qui no és tan mecanicista ni conformista, tan previsible ni mesquí. Potser la política no és tan senzilla com algú pot arribar a pensar que és. Davant de la injustícia, de la pobresa, de la tirania, de la repressió, sempre hi ha hagut i sempre hi haurà, per resumir-ho molt, dues actituds principals. La primera, la que pensa que el món és dolent i inflexible, que les coses són com són i que mai no canviaran. És l’actitud dels conformistes, dels derrotats, dels vius, dels que saben —o es pensen que saben— com funciona el món, un món que no té remei, dels que pensen que l’ésser humà no té drets ni té dignitat. Aquesta primera actitud és la dels conservadors, l’actitud dels carques, dels fanàtics de l’immobilisme, dels que tenen por que hi hagi, potser, més cera que la que crema. Després hi ha la segona actitud, la dels innovadors o progressistes, la dels que no es resignen, la dels que pensen que el món ha de tenir o hauria de tenir una solució. És l’actitud dels revolucionaris, l’actitud dels disconformes, dels malcontents, dels que volen una societat millor i estan disposats a lluitar per aconseguir-la. Per això l’independentisme és un moviment progressista i revolucionari. Tan burgès com la revolució francesa i la revolució americana, per ara insuperades. Per això mateix Ciutadans, el PP, Vox i el PSOE, els partits espanyolistes, són conservadors i caducs. Pel seu immobilisme, per la seva incapacitat de pensar en alguna cosa que no sigui la repressió damunt dels disconformes. Hi ha molta cera encara que cremarà.