Es pot ser classista i un bon jutge? O simplement, es pot ser jutge contra la idea d’igualtat? Hem de pensar que l’exercici actiu en favor de la desigualtat entre els éssers humans és la base de la intolerància, el principi actiu que dinamitza el racisme, el nazisme i altres doctrines criminals. És l’equivocada convicció segons la qual hi ha persones de primera categoria, persones de segona i més baixos encara, humans que tenen dret a tot i d’altres que no tenen dret a gaire res, que són al món, a tot estirar, per recordar als que es creuen superiors que són, efectivament, superiors, i que estan fets d’una altra pasta quan, de fet, només hi ha pasta. O ni tan sols això. En queda el record. Hi ha qui pensa que un rei o filla de rei mai no poden ser jutjats i condemnats, o que un president del Govern d’Espanya no pot declarar en un judici sense estar assegut a la mateixa alçada que el tribunal, ritualment en un pla d’igualtat. Hi ha qui es passeja per la vida com l’arrogant marquesina Cayetana Álvarez de Toledo, amb un perpetu rictus de menyspreu als llavis, exhibint impúdicament el seu escandalós complex d’inferioritat que tracta d’amagar fent-se l’altiva i sofisticada, la superior. Donant lliçons d’intolerància als discrepants quan, d’acord amb la Declaració universal dels drets humans, “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.” Ja diu l’aristocràtic Michel de Montaigne —o com n’hauríem de dir en català, Miquèl de Montanha— que “et au plus eslevé throne du monde, si ne sommes assis que sus notre cul” [“quan som al tron més enlairat del món només ens hem assegut damunt del nostre cul”].

És des d’aquest punt de vista que no puc fer altra cosa, sinó adherir-me com un segell, a les consideracions lingüístiques que va expressar el professor Joan Queralt ahir per televisió. Com és possible que, d’acord amb la retòrica buida, classista i ridícula del Tribunal Suprem d’Espanya, no només determinades persones tenen tractaments de gran dignitat —com Excel·lència, Il·lustríssima i de pitjors— sinó que també les tenen les institucions i fins i tot, parts, segments, de les institucions, com la sala del tribunal, excel·lentíssima, que es veu que és. Com és possible que, d'una banda, el jutge Marchena digués ahir que estaven prohibits —el pare de la nena va tenir el valor de dir prohibits— els somriures irònics del públic i, en canvi, es toleri que un guàrdia civil, que un servidor públic, anomeni als ciutadans reprimits el primer d’octubre de 2017 com a ‘subjectes’? Si se’ns anomena subjectes després no és estrany que se’ns acabi apallissant a la més mínima. I, sobretot, com és possible que es gasti tanta floritura barroca, nostàlgica representant d’un imperi rococó que mai no tornarà, com és possible que s’arribi a parlar de vós als jutges, d’excel·lentíssims senyors, i després el pobre funcionari que es mareja a la sala sigui, simplement i noble, només “Paco”? Quin exemple de coherència.