Toca aguantar-se. La coherència  no sembla la qualitat més brillant d’alguns dels advocats que estan defensant la causa dels presos polítics. Per una banda proclamen que aquest és un judici polític, d’acord amb la qualificació que va expressar davant del tribunal el vicepresident Oriol Junqueras. I per altra banda, se sorprenen perquè la fiscalia no hagi cedit gens, perquè no hagi modificat cap dels seus plantejaments venjatius i intimidatoris. Se sorprenen perquè Zaragoza i els seus companys demanin vint-i-cinc anys de presó per el líder d’Esquerra i molts anys per als Jordis i Carme Forcadell. ¿Quants? Molts. No són capaços de ser seriosos tampoc en això, de ser mínimament professionals i ni tan sols poden mecanografiar correctament els anys de presó que es demanen. La fiscalia continua fent el dropo precisament perquè pot fer-ho, perquè no té cap motiu per posar-se a treballar. La feina ja li han donat bo i feta. La veritat és que tot l’esforç jurídic dels advocats no ha servit absolutament de res. Si no hi haguessin participat, si no s’hi hagués presentat cap advocat, el judici hauria tingut el mateix desenllaç perquè aquest judici no té res a veure amb la justícia, ni amb les dots professionals dels defensors, ni amb la seva capacitat de convèncer els fiscals i els jutges del tribunal. Això va de repressió, no pas de justícia.

Sí, no hi ha cap dubte, tots els advocats i les advocadesses han fet molt bona feina, han demostrat amb fets, amb evidències, amb professionalitat jurídica que els dotze acusats són absolutament innocents, com ja va determinar un tribunal alemany. Debades. Als jutges i als fiscals del Tribunal Suprem el que els ha convençut de veritat ha estat un únic contraargument, un argument molt més poderós que totes les paraules que s’hagin pogut dir a la sala. El gran argument és la nòmina que perceben a final de mes, un paperet decorat amb l’escut d’Espanya que els fa més agradable la vida. M’encanten les belles històries amb final feliç però, ¿realment algú s’esperava que Consuelo Madrigal o Fidel Cadena, s’ensorrarien de cop i volta, es posarien a plorar desconsoladament i s’abraçarien amb germanor federal i peninsular amb els republicans presos, implorant perdó i amistat? Al capdavall, què han anat a fer els advocats en aquest judici? A convèncer jutges i fiscals de la innocència dels presos polítics? Però si ells ho saben perfectament, si saben del cert que tot és una construcció, un invent, ho saben tan perfectament perquè ells l’han construït, ho saben força millor que la defensa. Els advocats de la defensa han anat només a fer allò que ens agrada tant als catalans, hem anat a quedar bé, a fer un bon paper, hem anat a no tenir mala consciència.

Doncs ja us dic que no, que aneu a netejar la mala consciència a una altra banda. Quan els condemnin a penes duríssimes no em vingueu a dir que s’ha fet tot el que s’ha pogut perquè no és veritat. Participar en aquesta farsa de justícia no és fer tot l’humanament possible. El món no s’acaba en un judici. I m’atreviria a dir que la vida real és bastant més rica que la tragicomèdia dels il·lustríssims tribunals i de tots aquests també il·lustríssims senyors, tots ben estranys i disfressats amb togues negres. Els presos polítics no són a la garjola per haver comès cap delicte sinó per voler traduir políticament el desig de llibertat del poble de Catalunya. Quan, inesperadament, reconegueu pel carrer Oriol Pujol i constateu que ja es mou lliurement com un pardal, recordeu-vos que, mentre el fill de Jordi Pujol escampa la boira, a les presons espanyoles hi hem deixat abandonades unes persones innocents. Mentre us arronseu d’espatlles assegurant que no es pot fer res, mentre busqueu justificacions i organitzeu aplecs amb gegants i capgrossos, mentre us inventeu actes simbòlics absurds i perfectament inútils, potser que reconegueu que la vida no perdona. I que mentre ens quedi una mica de vergonya no podrem dormir tranquils. Això és el que ens espera. I això, anant bé.