La jornada d’ahir al Tribunal Suprem d’Espanya va mostrar-nos com es poden justificar davant dels jutges una violència i un alçament que, en realitat, no es van produir. L’opinió dels televidents ni compta ni comptarà. Ahir ja vam entendre millor com faran per demostrar l’indemostrable, com tenen previst guanyar el judici. No calen proves, no calen arguments, només cal venjança i ganes d’exercir-la. Només calen unes ganes infinites, unes infinites ganes espanyolistes de veure el que ni va ser el Primer d’octubre de 2017 ni és avui. Les declaracions dels testimonis M. Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría i de Cristóbal Montoro van exhibir a l’ull de tothom quina mena de persones hi havia a l’anterior Govern d’Espanya. Els vam poder conèixer un xic millor. I el que és més important, vam poder constatar quina mena d’escala de valors, quina solidesa moral els acompanya o els deixa d’acompanyar. Les declaracions dels antics dirigents van exhibir tot un expresident del govern mentint espontàniament, com a acte reflex, patològicament, quan l’enxampen. Quan ell mateix acabava de deixar entendre a tothom que és un testimoni adulterat i que, desobeint la llei, ja coneix fil per randa les declaracions de la seva predecessora a la cadira testimonial, donya Soraya. L’important de la declaració de Rajoy no és el que va dir sinó com ho va dir. La rapidesa i la convicció amb què va mentir. La facilitat trepidant amb què pot dir una cosa o pot dir la contrària. L’important es identificar un individu que no té cap inconvenient en dir davant dels jutges el que més convé als seus interessos i als del colonialisme espanyol, de la mateixa manera que no va tenir cap inconvenient en negar que ell és l’M. Rajoy dels papers de Barcenas. L’arrogància infinita de la seva personalitat, incapaç de sentir-se responsable de res que no li convingui poderosament. Va il·lustrar molt bé el solipsisme més militant, disfressat d’indolència, o com diria un filòsof o un psicoanalista, l’egocentrisme cru, que és el punt de vista espontani de l’infant o de l’imbècil.

L’antic ministre Montoro, també partidari eminent dels jocs de paraules que exhibeixen un nudisme ètic i moral, va saber dir que no hi havia hagut malversació de cabals públics però que tampoc no es pot descartar, que sí però que no i alhora que no, però que sí. O sigui, a veure si entenem de què a la cosa. Que, en realitat no té ni la més mínima idea del que va passar amb els diners de la Generalitat tot i que és evident que sí que ho sabia i que ho sap tot perfectament. Que, com a responsable polític de les finances de la Generalitat intervinguda, controlava completament la situació, encara que no es pot descartar tot el contrari.

El millor testimoni de la jornada, però, fou el de Soraya Sáenz de Santamaría, ampliant i perfeccionant l’estratègia de tots els altres. Profundament egocèntrica en l’àmbit psicològic, va demostrar un cop més que també continua essent una persona atrapada biogràficament i espontàniament en l’egoisme. L’egoisme més dur que la condueix a dir, públicament, que va interessar-se per l’estat de salut dels policies ferits durant el Primer d’octubre però que, en canvi, no va tenir cap mena d’empatia pels més de mil ciutadans catalans apallissats per les forces de l’ordre. Presumint de catalanofòbia. L’egoista, en realitat, no és qui s’estima a ell mateix de la mateixa manera que l’espanyolista no és qui estima Espanya. L’egoista és l’extraviat que no té la capacitat d’estimar els altres o la incapacitat d’estimar-los d’una altra manera que no sigui en benefici propi. Per això Espanya estima Catalunya, només perquè se’n beneficia, perquè ni pot ni vol deixar d’explotar colonialment el territori català. Per això Soraya Sáenz de Santamaría ahir treia la llengua, i per això no podia deixar d’exhibir un somriure burleta, suficient i arrogant, propi d’una persona perduda en la seva pròpia subjectivitat, tan altiva com venjativa. I sí, efectivament, els independentistes van ser violents contra la policia perquè així ho vol creure ella, perquè tot el que va passar només pot ser culpa dels independentistes, perquè només els que van oposar-se als seus desitjos són els responsables de la violència de les forces de l’ordre. Ja que l’opinió és lliure i ella es considera a ella mateixa una geganta intel·lectual, ja que vivim en una societat on l’opinió és l’excusa perfecta per a qualsevol exercici de despotisme, Sáenz de Santamaría va poder recordar al tribunal la tesi del jutge instructor, la del senyor Llarena, la tesi que ha de dur necessàriament al tribunal a condemnar severament tots els acusats excepte Santi Vila. La tesi que permetrà justificar l’injustificable. Queda resumida en la famosa i espanyolíssima llei Campoamor:

“Y es que en el mundo traidor

nada hay verdad ni mentira:

todo es según el color

del cristal con que se mira”.