Alguns independentistes ho tenen ben clar. Pensen que s’ha abusat dels símbols i que la senyera estelada, en determinats indrets del país català, pot ser vista com una bandera agressiva, impertinent. Tant hi fa que la venerable bandera de l’estel blanc i solitari fos arborada pels voluntaris catalans del Regiment de Marxa de la Legió Estrangera francesa durant la Guerra Gran. Aquests independentistes d’avui pensen que el present sempre és més important que la història, que ara potser ja no val la pena mantenir dreta l’oriflama estelada que acompanyà els primers insurrectes del coronel Francesc Macià, la mateixa bandera que identificava els sobiranistes durant la resistència al franquisme. Que ha arribat el moment de transformar la imatge pública de l’independentisme si és que vol esdevenir majoritari en el conjunt de la nostra societat. Que cal endolcir-la per anar fent amics. 

Al cap i a la fi, certament, una bandera no és més que un drap. Si hem de creure les proclames, tots els bons homes progressistes —i les dones— es consideren ciutadans del món i només els més ases sacrifiquen la vida per aquests miserables parracs de colors. Pel carrer es poden exhibir lliurement els diners i la pobresa més trista, els automòbils de preu i l’obesitat mòrbida, la publicitat de totes les marques, les samarretes dels clubs de futbol, els generosos escots femenins i els pantalons caiguts del nois —que són una altra modalitat d’escot—, la bandera del Crist o el de la Puríssima, totes les diverses formes de la tristesa i de l’alegria, però potser que l’estelada no, l’estelada cal desar-la en un racó. La bandera independentista és una obscenitat que es despulla davant dels ulls de tothom, l’únic drap que ni cobreix ni tapa sinó que, ben al contrari, ho ensenya tot, i si a sobre fa bon vent, es vanta del que significa. Per això mateix el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va dictar una sentència per prohibir-la, fa mesos, en una plaça de Sant Cugat del Vallès, per això mateix les estelades van ser derrocades fa pocs dies a Fornells de la Selva i Palamós per noctàmbuls furtius. Com els llaços grocs, aquestes senyores senyeres de l’estel de la llibertat, certament, no són cap símbol oficial com la bandera d’Espanya o com la bandera de l’autonomia de Catalunya, són símbols partidistes que alguns volen desterrar del paisatge. Perquè només l’oficialitat sembla acceptable en la nostra societat atemorida, apallissada per les forces espanyoles de l’ordre espanyol.

L’autèntica notícia, però, no és si aquest o aquell partit polític independentista vol abandonar l’estelada, poc, molt, o segons la meteorologia. O si un partit vol deixar de menjar seques amb botifarra. Ja s’ho faran tots els partits amb el seu creixent desprestigi. La notícia substancial és arribar a entendre per què es vol fer tal o qual cosa. Quan el partit X o el Z afirma públicament que vol transformar-se, que vol corregir-se, simplement per acontentar una suposada majoria social, tots els ciutadans ens hem d’alarmar i hem de desconfiar. Tots coneixem la recent història del PSOE, el partit modèlic quan cal canviar de jaqueta. Quan un partit polític, independentista o espanyolista, tant li fot, diu que està disposat a transvestir-se, a desbanderar-se, simplement per acontentar la majoria, ens hem de preguntar quin valor tenen, al capdavall,  les conviccions polítiques per a aquest partit. Ens hem de preguntar, legítimament, a quina mena d’oportunistes estem votant i fins on podria arribar, donat el cas, aquest partit simplement per acontentar una hipotètica i misteriosa majoria. O si, en realitat, el canvi és per satisfer altres interessos inconfessables. 

Si, per posar un altre exemple, el Partit Animalista, avui comencés, de cop i volta, a ser menys animalista, a abandonar de mica en mica la bandera dels drets dels animals, a pactar, a contemporitzar amb els maltractadors dels animals, a edulcorar el seu discurs, a trobar tolerables les corrides de toros, els electors tindríem tot el dret de pensar el pitjor. Tindríem tot el dret de pensar que aquest partit, de fet, no pretén defensar uns ideals sinó simplement aconseguir el poder a qualsevol preu. Els electors tindríem, aleshores, tot el dret a veure els dirigents animalistes com uns simples mercenaris de la política, com uns espavilats disposats a qualsevol cosa per gestionar el pressupost públic. Per guanyar no s’hi val tot. Un partit polític no ha de seduir com un don Joan trampós, ben al contrari, ha de convèncer amb la seguretat de la taula de multiplicar. I per convèncer s’ha de tenir crèdit. I ja se sap que el crèdit és molt difícil d’obtenir i molt fàcil de perdre. Toquem ferro mainada.