Manuel Valls amaga significativament les sigles de Ciutadans, que és el partit que l’ha presentat com a candidat a l’alcaldia de Barcelona. Deu pensar que li perjudica identificar-se massa amb el partit d’Albert Rivera i ha preferit batejar la seva candidatura com Barcelona pel Canvi. El mateix fa ara Xavier García Albiol a Badalona que fins i tot en un vídeo de campanya fa sortir figurants que rebutgen el PP però que asseguren que el votaran. El descrèdit de la política ha arribat a uns extrems que els mateixos partits polítics, que tenen l’autoestima ben baixa, s’avergonyeixen de ser el que són i pretenen fer veure que són una altra cosa.

He començat per la dreta, però passa tant o més a l’esquerra i entre els sobiranistes. Tan baixa tenien l’autoestima els convergents de tota la vida que han canviat de nom no sé quantes vegades... S’han dit Democràcia i Llibertat, Partit Demòcrata Europeu Català, Junts pel Sí, Junts per Catalunya i tenen també reservada la Crida Nacional per la República. Ara he descobert que es presenten a les europees amb el nom de Lliures per Europa.Tot un embolic quan tot l’esforç se centra a identificar la candidatura amb Carles Puigdemont. El fenomen a les municipals és fins i tot divertit perquè molts aspirants es presenten no tant com a representant d’un partit sinó com el candidat de Puigdemont a l’alcaldia.

ERC ha posat un nom incomprensible a la seva candidatura. Es diu oficialment Esquerra Republicana de Catalunya – Ernest Maragall Alcalde + BCN – Nova – Acord Municipal. Encara, però, més significatiu de l’autoestima dels republicans és el fet que els tres primers candidats que figuren a la llista no són militants del partit.

El cas de Barcelona en Comú té la seva història. PSUC eren unes sigles de prestigi antifranquista, però quan el comunisme va passar de moda es van canviar el nom i se'n van posar un que fos incolor, inodor i insípid: Iniciativa per Catalunya. I quan la gent d’esquerres es va cansar dels partits convencionals i es van apuntar al moviment 15-M, Iniciativa es voler posar al capdavant, i una de les activistes del moment va esdevenir popular: Ada Colau. Van fer un gran negoci perquè van guanyar el que sempre havien perdut, però ara d’Iniciativa res no se’n sap i l’alcaldessa Colau és l'única referència. Les sigles no importen.

I per acabar observarem els canvis socialistes, que també tenen el seu què. Tothom recordarà com el PSC amagava, sobretot a les eleccions catalanes, les sigles del PSOE. Després van inventar allò de Ciutadans pel Canvi i a continuació també han afegit cuetes. A Barcelona és diuen Partit dels Socialistes de Catalunya – Compromís per Barcelona – Units – Candidatura de Progrés (PSC-CP), però Jaume Collboni sap el que cotitza a l’alça i el que no i als debats sol destacar que ell és el candidat de Pedro Sánchez.

El vot directe, que és inherent a les democràcies anglosaxones, està mal considerat a Espanya perquè trenca la representació proporcional, però no hi ha res més desproporcionat que una oligarquia de dirigents de partits que han privatitzat la política

Tot plegat posa de manifest que existeix un greu decalatge entre els partits i la gent que els ha de votar que es pretén resoldre amb la tàctica de donar gat per llebre, la qual cosa encara agreuja el problema. És interessant observar que els partits han esdevingut unes organitzacions que no inspiren confiança i es posa sovint de manifest a les eleccions municipals, quan la gent tria el seu alcalde independentment de les sigles que representa. Votar, elegir directament les persones que han de representar els electors és la gran assignatura pendent de la democràcia a Espanya i a Catalunya. Tanmateix, el poder del partits és tan brutal que ofeguen qualsevol iniciativa que sorgeixi basada en el vot directe de la gent. És el que va passar amb el Moviment 15-M, que ha acabat integrat en el sistema a través d’un partit com Podem, que ja funciona de manera tan convencional que reprodueix el mateix tipus de lluites internes pel poder que la resta de partits. A les municipals de Barcelona, Jordi Graupera també ha intentat un procediment participatiu de la gent, però com que anava contra els partits, l’han deixat sense espai mediàtic i l’han condemnat a ser una candidatura independentista més.

El vot directe, que és inherent a les democràcies anglosaxones, està mal considerat a Espanya perquè trenca la representació proporcional, però no hi ha res més desproporcionat que una oligarquia de dirigents de partits que han privatitzat la política. Pedro Sánchez ni tan sols s'ha amagat de decidir qui presidirà el Congrés i el Senat. On és la divisió de poders? Si això passa amb el legislatiu, què no passarà amb el poder judicial, amb els mitjans públics...? Mentre els diputats i senadors depenguin de qui els ha col·locat i no de qui els ha votat, la democràcia continuarà sent una competició d’enganys.