Els meus dos avis van participar en la retirada al final de la Guerra Civil. Després d’un temps en camps de concentració francesos, van decidir tornar i a tots dos els van empresonar amb condemnes molt elevades pel delicte de rebel·lió imposades pels que de debò s’havien rebel·lat contra la legalitat democràtica republicana. A l’avi Juan, que era andalús i carabiner, li van preguntar en l’interrogatori per què no s’havia incorporat a l’exèrcit de Franco, i el iaio va respondre: “Em vaig quedar amb el govern legalment constituït”. La resposta del policia, explicada anys després per l’avi, va ser: “Tiene usted razón, pero va usted a la cárcel”.

Aquests records familiars m’han tornat a venir a la memòria seguint el desenvolupament del judici del procés, perquè amb el que hem vist fins ara ningú que no pateixi alguna paranoia pot mantenir la tesi del fiscal segons la qual el 20 de setembre davant la conselleria d’Economia i l’1 d’octubre als col·legis electorals hi va haver una insurrecció violenta; provoca una angoixa enorme la impressió que la raó, la veritat, no té res a veure amb el judici. Els acusats diuen la veritat, les evidències sustenten la seva raó, però ja fa més d’un any que són a la presó i els demanen 25, 17 o 16 anys més d’empresonament. La sentència potser no s’ha escrit encara, però, sigui quina sigui, marcarà una restricció dràstica de les llibertats contrària a l’esperit amb què es va elaborar la Constitució del 78. La involució farà a tots els espanyols persones menys lliures.

El judici també m’ha recordat aquell conte de Kafka, titulat Davant la llei, que va d’un camperol que s’entesta a “entrar a la llei” però el guardià li barra el pas. El camperol insisteix anys i panys a la porta fins que és a punt de morir, i llavors diu al guardià: “Tots s’esforcen per arribar a la llei; com és possible llavors que durant tants anys ningú més que jo hagi pretès entrar? I el guardià li xiuxiueja a l’orella: “Ningú ho podia pretendre perquè aquesta entrada era solament per a tu”.

La sentència potser no s’ha escrit encara, però, sigui quina sigui, marcarà una restricció dràstica de les llibertats contrària a l’esperit amb què es va elaborar la Constitució del 78

El Tribunal Suprem no fa judicis. Només aquest. I prou que es nota. I s’estrena ara però no pas per la suposada gravetat dels fets, per molt que els vulguin exagerar, sinó pels motius, per les raons profundes que els han provocat. I des d’aquest punt de vista, el judici és òbviament polític, però, a més, esdevé kafkianament absurd. Fins i tot als encarregats d’acusar sembla que els faci mandra exercir el seu paper. Es nota que tenen pressa, que volen acabar ràpid i amb el mínim ressò. Els principals canals de televisió espanyols, tan preocupats per la unitat d’Espanya i tan bel·ligerants amb el procés, han optat per no emetre la vista. Ho faran quan parlin els testimonis dels acusadors. L’absurd s’ha fet tan evident aquestes dues setmanes que fins i tot el cap de l’Estat ha hagut d’intervenir perquè els jutges i els fiscals no s’arronsin.

El cert és que Espanya no té un sinó diversos i enormes problemes. La monarquia està més qüestionada que mai no només a Catalunya. El Tribunal Constitucional ha esdevingut un guinyol de l’establishment polític. El Consell General del Poder Judicial està caducat i bloquejat. El Tribunal Suprem s’ha demostrat vulnerable a les pressions, siguin polítiques o de l’oligarquia financera, com es va veure amb l’escàndol de les hipoteques. El partit majoritari protagonitza més casos de corrupció que cap altre partit a la Unió Europea. Les previsions econòmiques per a Espanya evolucionen sistemàticament a la baixa. La taxa d’atur, la més altra després de la de Grècia, dobla la mitjana de la Unió Europea. Des del 2011 el fons de reserva de la Seguretat Social, el que es coneix com la guardiola de les pensions, ha passat dels 60.000 milions d’euros a uns 1.500 milions amb prou feines en acabar l’any 2018. La inestabilitat política ha esdevingut crònica i ha impedit prendre decisions i afrontar les reformes necessàries per redreçar la situació. És en aquestes circumstàncies que el conflicte català torna a ser la gran tapadora de les misèries del poder espanyol. Ara s’han convocat eleccions i els problemes que afecten tothom queden absolutament relegats. Tot el debat se centra a decidir el grau de brutalitat que cal aplicar per aturar les ànsies de llibertat dels catalans, no fos cas que s’encomanessin als espanyols com va passar quan les dues repúbliques espanyoles. El deep state espanyol se sent feble i com una fera ferotge malferida reacciona com sempre ha fet al llarg de la història en circumstàncies semblants, és a dir, amb la força i sense la raó.