John Edgar Hoover va dirigir primer l’Oficina d’Investigació i després l’FBI durant gairebé 48 anys. Afirmen alguns historiadors que cap dels vuit presidents dels Estats Units que van governar mentre Hoover manava a la policia el van poder destituir perquè els tenia amenaçats. Hoover va utilitzar el càrrec per perseguir dissidents polítics i acumular informacions privades obtingudes il·legalment per fer xantatge. El president Truman el va comparar amb un cap de la Gestapo. Quan Hoover va morir, ràpidament el legislatiu va fixar un límit temporal de deu anys per ocupar el càrrec de director de l'FBI i es va fer expressament per evitar un nou Hoover. Va ser sota la presidència de Richard Nixon, qui, per cert, va haver de dimitir dos anys després per haver permès un cas d’espionatge polític que inicialment va descobrir l’FBI.

De les històries de John Edgar Hoover en fa gairebé mig segle, però ens remeten a l’Espanya real del segle XXI: una policia política, utilitzant fons públics, s’ha dedicat a perseguir adversaris polítics d’un govern desprestigiat per la corrupció, ha creat informacions falses per destruir dissidents, ha alterat resultats electorals i ha interferit en l’acció de la justícia per encobrir els corruptes. La diferència amb els Estats Units de fa 50 anys és que ara i aquí ningú està disposat a posar-hi remei perquè la sensació és que tothom està empastifat.

La cadena d’escàndols és greu, però més greu encara és la sensació d’impunitat, el complot del silenci dels partits que s’autoanomenen constitucionalistes i la submissió a aquest silenci dels jutges i dels principals mitjans de comunicació que o bé callen o bé relativitzen la seva transcendència. Tanmateix, cal reconèixer la feina, jo diria, intrèpida i heroica de periodistes com Patricia López i Carlos Enrique Bayo, de Público, i també els companys d'Eldiario.es que han tingut l’audàcia d’obtenir la informació i el coratge de divulgar-la i que ens mitiguen el desencís amb la professió.

Les darreres revelacions, però, no han fet més que confirmar la participació directa de governants en la guerra bruta, quelcom que ja era prou conegut. Ara sembla que tingui una mica més d’interès perquè afecta un partit d’àmbit espanyol. Quan només es tractava de destruir els sobiranistes catalans, gairebé tothom ho donava per bo o mirava cap a una altra banda. Ha aparegut un àudio en el qual policies espanyols enviats a Nova York asseguren tenir l’encàrrec del president Rajoy i del ministre Fernández Díaz per comprar testimonis falsos contra Podem i Pablo Iglesias.

Una policia política s’ha dedicat a perseguir adversaris polítics, ha creat informacions falses per destruir dissidents, ha alterat resultats electorals i ha interferit en l’acció de la justícia per encobrir els corruptes

Ho sabíem. Jorge Fernández Díaz va fer tota la seva carrera política a l’ombra de Mariano Rajoy. Mai no va fer res que no sabés el seu mentor. Del ministre Fernández Díaz ja va transcendir que va conspirar amb el cap de l’Oficina Antifrau Daniel de Alfonso per atacar polítics catalans en connivència amb la fiscalia i fins i tot carregar-se la sanitat catalana. Ves per on, la Sala Penal del Tribunal Suprem va exculpar el ministre i el seu confident. El ministre en persona es va ocupar de trucar a directors de diari perquè destaquessin en portada, com van fer els sicaris d’El Mundo, una informació falsa sobre evasió de capitals atribuïda a l’alcalde de Barcelona i candidat a la reelecció Xavier Trias. No va ser, per descomptat, culpa d’Ada Colau, però a Trias li van arrabassar literalment l’alcaldia fent trampes, perquè l’operació del ministre de l’Interior va ser suficient per restar-li el grapat de vots que li van faltar, només 17.372. Els tribunals també van exculpar els sicaris amb arguments vergonyants. No era el primer èxit de la guerra bruta. Quan la campanya electoral del 2012, totes les enquestes publicades dins el període que permet la llei preveien una victòria d’Artur Mas propera a la majoria absoluta. El darrer diumenge de campanya els sicaris d’El Mundo van publicar un informe fals atribuït a la UDEF del qual ningú es va fer responsable acusant també Mas d’evasió fiscal. La policia política del PP i els seus sequaços van aconseguir retallar la victòria de Mas en 12 diputats. L’anomenada Operació Catalunya va continuar fins i tot fabricant un pendrive amb dades falses sobre la família Pujol per fingir haver-lo trobat en un escorcoll...

El comissari Villarejo, que va assumir bona part del treball de les clavegueres, es va curar en salut i va gravar les converses més compromeses per protegir-se i com que és a la presó ara va deixant caure tota la porqueria imaginable. Els negocis del cap de l’Estat i la seva concubina amb els àrabs i l’AVE a la Meca; les batalles entre banquers i directius de l’Ibex 35 amb l’incendi del gratacel Windsor; l’espionatge a Luis Bárcenas per tapar la corrupció del PP; els serveis a Dolores de Cospedal dins i fora del PP; la persecució de la jutgessa Victoria Rosell i ara noves dades sobre la campanya per destruir Podem...

El cas és que PP, Ciutadans i PSOE es van posar d’acord per matar la investigació parlamentària, mentre la justícia es mou poc i tan a pas de tortuga que sembla que l’únic que interessa és evitar l’hemorràgia provocada per Villarejo. L’actual ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, ha tingut la barra de dir que ha pres “mesures contundents” contra els membres de la “policia patriòtica”. La contundència consisteix a jubilar-los, canviar-los de destí i fins i tot condecorar-los! Rajoy sembla que fa de registrador de la propietat. Jorge Fernández Díaz encara és diputat i membre de la direcció del PP. És significatiu que tots els perseguits reivindiquen la República. Tapar tota la merda ha esdevingut una qüestió d’Estat.