No és per provocar en ple conflicte dels taxis a Barcelona, però he de dir que Uber és un dels serveis que funciona millor a Washington DC. Ahir, Robert, que condueix amb precisió un Audi 4, em va dir que pensava viatjar a Barcelona a la primavera. Està assabentat de les ànsies independentistes dels catalans i, tot i que no entén el fons de la qüestió, quan va acabar el trajecte em va acomiadar amb un Visca Catalunya que va rebre la resposta corresponent. Abans havíem parlat del shutdown, el tancament del govern federal imposat per Donald Trump per falta de pressupost. La situació és greu, però a ulls del visitant no sembla que la capital ho visqui com un drama. Els bars ofereixen descomptes en les begudes als funcionaris que no treballen ni cobren i en alguns locals com el Capitol Lounge s'han inventat nous còctels amb noms relacionats, del tipus Mexico will pay for this, que combina tequila, granadina i suc de taronja. El conductor Robert diu, plenament convençut, que “tenim un president que està boig” i confia que la pressió dels estats i les ciutats amb majoria demòcrata aconsegueixin doblegar les dèries  del president i impedir-ne la reelecció el 2020.

Efectivament, des que Trump ha imposat polítiques contra la immigració i ha frenat totes les mesures contra el canvi climàtic dutes a terme per l'Administració Obama, diversos estats i ciutats s'han rebel·lat. S'han negat a posar en pràctica les directrius del govern federal i les han compensat amb mesures d'àmbit local per protegir els immigrants —inclosos els indocumentats— i per reduir les emissions de gasos amb efecte hivernacle. Ho han fet estats com Califòrnia, Nova York i Washington, i encara ho han reforçat més ciutats com San Francisco, Los Angeles, Nova York i Seattle. El funcionament de la democràcia als Estats Units (i a tot arreu) requereix un equilibri de contrapesos. El president té molt poder, però també té límits que li impedeixen exercir-lo amb tot l'autoritarisme que voldria. I ningú s'escandalitza, sinó tot el contrari, perquè governadors estatals denunciïn les pràctiques del president. Quan George W. Bush duia a terme polítiques favorables a la indústria petroliera i, per tant, contràries a les recomanacions del món científic angoixat pel futur del planeta, Arnold Schwarzenegger, en qualitat de governador de Califòrnia, va denunciar el govern federal del seu país davant el plenari de les Nacions Unides. A ningú se li va acudir retreure-li que critiqués al seu propi govern davant els líders mundials, i encara menys intentar impedir-ho.

Té interès recordar-ho ara per fer una comparació després del recent viatge del president Torra als Estats Units i la reacció del ministre Borrell i l'ambaixada espanyola. Després que el president català es reunís al Capitoli amb congressistes de reconegut prestigi, l'ambaixada va comunicar que seguia “de prop” les activitats del president, perquè “s'emmarquin en les seves competències constitucionalment i legalment establertes” i es va referir a una especial “vigilància davant de qualsevol activitat o declaració l'objecte de la qual sigui posar en dubte el caràcter democràtic d'Espanya”. Després, el ministre Borrell va confirmar aquesta política quan va anunciar que les ambaixades espanyoles es convertiran en l'ombra de Quim Torra allà on vagi.

És fins a cert punt comprensible que al govern espanyol l’irriti el que fa el president Torra i encara més el que fa el president Puigdemont, però és evident que democràticament parlant ni tampoc constitucionalment està en condicions d'impedir-ho, que és el que pretenen Borrell i els líders la caverna. D'entrada, la llibertat d'expressió és un dret de tothom, també del president de la Generalitat. Entra dins de les seves atribucions defensar posicionaments polítics de la majoria parlamentària que el va elegir. A més, fins i tot l'autogovern autonòmic es va establir com un contrapoder regional que equilibrés el pes del Administració central. És a dir, el govern central no té el monopoli de la voluntat general de l’Estat.

L'actitud de Borrell denota una al·lèrgia a la dissidència que es correspon poc amb els valors democràtics, però la pretensió de convertir les ambaixades espanyoles en agències d'espionatge dels representants catalans implica una concepció autoritària i unívoca de l'Estat, com si el president català, tot i haver estat elegit democràticament, no fos més que un funcionari subordinat sense vida pròpia. La sensació estalinista que transmet l'actitud del ministeri és tan òbvia que al president Torra li van preguntar si tenia por de  “represàlies” del poder estatal. I a Torrra se li va escapar el riure. “Si tinguéssim por de les represàlies no faríem mai res”, va respondre el president.

Però quines represàlies podrien aplicar-se en aquest cas perquè Torra no continuï anant pel món denunciant la repressió i la vulneració de drets fonamentals a Espanya? Detenir-lo? Empresonar-lo? Tallar-li la llengua? Retirar-li el passaport? Certament, hi ha antecedents d'això a Espanya, però no són gaire constitucionals.