Presentar els exiliats i els presos a les eleccions és una manera de reivindicar-los dins i fora del país. Que després no puguin exercir –encara tot està per veure- servirà per posar en evidència la injustícia que pateixen ells i les deficiències  dels sistema democràtic que deixa milers de persones sense el representant que volien. Sens dubte, la denúncia de la situació formarà part de la tasca que hauran de portar a terme la resta de candidats elegits a les llistes sobiranistes, però no serà la única. Als Parlaments s’hi va a fer política o no s’hi va, com ha decidit ara la CUP malgrat tenir unes expectatives electorals a l’alça.

Presentar els exiliats i els presos a les eleccions és una manera de reivindicar-los

Fer política vol dir fer-se valdre, o més ben dit, fer valdre la força democràtica dels votants i, en aquestes circumstàncies a Gabriel Rufián, a Laura Borràs i a la resta de diputats sobiranistes que resultin elegits el 28 d’abril se’ls ve a sobre una feina apassionant i transcendental. Espanya, l’Estat espanyol, fa massa anys que no funciona i el bloqueig polític que ha sofert es deu a factors diversos però en bona part al conflicte amb Catalunya que ha dificultat l’articulació de majories parlamentàries estables. Així que en la mesura que els vots sobiranistes siguin determinants, les Corts tindran l’incentiu de buscar una solució que permeti a Espanya sortir de l’atzucac.

El sobiranisme seria sens dubte determinant si aconseguís aglutinar majories polítiques a totes les institucions. El cicle que comença el 28 d’abril amb tres eleccions seguides era una oportunitat d’or per proclamar tot seguit la victòria a les eleccions generals, a les europees i el control del 90% dels municipis, incloses les quatre capitals. Això sí que forçaria a l’Estat a negociar, però abans hauria estat necessària la unitat del que s’ha anomenat el moviment sobiranista i potser ja va sent hora de dir que no existeix un moviment sobiranista com a tal. En tot cas, no està articulat. Hi ha sobiranistes, més sobiranistes que mai, però no formen un moviment. N’hi ha partits que se’n diuen independentistes, però cap d’ells ha formulat una estratègia clara ni tan sols coneixe’m quins són els seus objectius a curt, mig i llarg termini.

Ja fa gairebé un any, un dels presos, responent a una carta meva, em va fer arribar un escrit on lamentava que “la tàctica s’havia menjat l’estratègia” i em recordava una frase de Sunt-Tzu a L’art de la guerra: “L’estratègia sense tàctica és un camí lent cap a la victòria, però la tàctica sense estratègia és el camí més ràpid cap a la derrota”. He començant dient que presentar els presos i els exiliats a les eleccions pot tenir repercusions positives –sempre que puguin cantar victòria- però la sensació és que tot ha estat un gran improvisació fruit de la manca de lideratges i de l’escassetat de quadres. Carles Puigdemont i Oriol Junqueras han demostrat capacitat per imposar la seva autoritat, però malversen les energies en disputar-se el lideratge d’una hegemonia que no han aconseguit encara.

I per fer les candidatures, Junts per Catalunya ha hagut de sacrificar les dues conselleres amb més pes político-mediàtic del Govern de la Generalitat. No cal dir que ho han fet perquè tan Elsa Artadi com Laura Borràs són probablement els millors reclams electorals amb que compte JXCat, però... al preu de despullar el Govern? Li dona JXcat més importància a les candidatures al Congrés i a l’Ajuntament de Barcelona que a l’estabilitat del propi Govern? El Govern serà tot l’autonòmic que es vulgui, però segueix sent el principal instrument que té el sobiranisme per fer política i per guanyar la imprescindible confiança de la gent. O és que potser es pensen que la tenen garantida?

Yogi Berra va ser una llegenda del beisbol als Estats Units, fill d’emigrants italians, va liderar els Yankees de Nova York, però es va fer famós sobretot per frases molt òbvies com ara “si no saps on vas pot ser que arribis a ...qualsevol lloc”.